Albert Gurt i la marxa atlètica

Quan Albert Gurt tenia més de noranta anys li vaig fer una entrevista llarga. Es tractava de repassar tota la seva vida d’atleta i civil, i, acabada la feina, em va comentar enriolat que, de passada, ja tindria material de sobres per enllestir el previsible Benvolgut absent... i que ja me l’agraïa d’antuvi.

Home de voluntat ferrenya, d’entusiasme enorme i d’engrescament mai no vist (Joan Guillamet, Coses i gent de l’Empordà), és recordat per alguns figuerencs de més de mitjana edat, dret, a la porta de casa seva i de l’establiment familiar de tintoreria, observant –si més no en aparença– el carrer i les persones que passaven; alt i –tot i l’edat– hieràtic, amb la mirada llunyana i el pensament qui sap on. Ell mateix es tenia per un home meditatiu, melancòlic, reservat i una mica tancat; els conveïns sovint el veien distant i adust, segurament a causa del seu rostre característic, ferreny. Afegim-hi que a Gurt –en aparença, doncs, molt, massa seriós– el contacte humà i la conversa el mostraven de seguida afable i cordial, tot i que mai no li van agradar les persones expansives i sí que, en canvi, simpatitzava amb les reposades, poc cridaneres i poc volubles. L’alcalde Ramon Guardiola, mort fa temps, però contemporani seu, havia escrit que l’atleta era més admirat per les gestes esportives que no pas comprès en el seu tarannà personal.

Albert Gurt i Pujadas nasqué a Narbona (21-08-1916) i va morir als cent anys a Figueres (06-05-2017). Quan va néixer, els pares eren a França per raons laborals –el pare era adober– fins que, quan tenia dos anys, van decidir d’instal·lar-se a Figueres perquè a la mare no li agradava el sistema de vida francès. Reconeixia que els seus records eren més en gris que no pas en rosa, que els de casa van treballar molt perquè la simple subsistència ho exigia. Oberta la tintoreria, els començaments van ser difícils, i potser per això el pare va ser sempre seriós i la mare fins i tot severa.

Va fer de tintorer tota la vida, a l'empresa familiar, fins que als vuitanta anys es va jubilar

Va anar a l’escola laica que el preceptor Josep Pey, ajudat per un mestre i una mestra, tenia al carrer del Forn Baix. Aquí va viure una anècdota. Havia de venir un inspector d’ensenyament i Pey va recordar als alumnes que no li podien pas parlar en català; arribat, l’inspector va fer una pregunta i, com que només la sabia ell, va respondre content i oblidant la recomanació idiomàtica. L’inspector el va escoltar amb mirada seriosa, va amonestar el mestre i aquest va fer copiar a Gurt cent vegades "No hablaré en catalán al inspector". Va seguir el batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner, però la mort del germà que havia de portar el negoci familiar va fer impossible que accedís a la universitat. Va tornar un temps a can Pey per cursar-hi la tenidoria de llibres i, després, va fer de tintorer tota la vida fins que als vuitanta anys es va jubilar. El més agradable que recordava de la feina era que tenia clients de tercera generació: uns joves fidels a la tintoreria Gurt com ho havien estat els seus pares i els seus avis. No era gaire home de balls i festes majors, i sí de lectures, música i silencis. Enamorat del món clàssic reconeixia que en els anys del casament la seva muller tenia una figura aproximada a aquells ideals. Deia que Freud potser n’havia fet un gra massa considerant que les reaccions humanes psíquiques venien condicionades pel sexe, però sí que li reconeixia positivament la popularització el sexe: que se’n pogués parlar obertament. Es casà el 1949 amb Emília Esparraguera i tenia un fill, Josep M. (1951) que viu al Masnou (Maresme).

La política, la societat i l’Enllà

Es definia com a liberal socialitzant, és a dir que, dins de la llibertat personal màxima, calia procurar per a la comunitat, per al benestar de la majoria. Mirant els horitzons de la política considerava que estem dins de l’òrbita de l’imperialisme americà. Concretant, posem en Palestina, pronosticava que la situació és de mal resoldre perquè si et poses primer a un bàndol i després a l’altre, trobes que tots dos tenen raó o raons per ser i actuar com ho fan. En la política pràctica, es considerava un republicà del segle XIX, un republicà federal influït pel seu avi matern, Emili Pujadas, de la família del reconegut intel·lectual i polític Josep Puig Pujadas. Va ser regidor per ERC a la seva Figueres al primer consistori democràtic (1979-1983).

Una de les coses que socialment més solen preocupar és l’atenció sanitària. Gurt observava que tothom critica les deficiències de la sanitat pública, però no es té en compte el salt extraordinari que s’ha fet en poques dècades. Quan ell era jove, deia, la sanitat consistia a anar al metge pagant, o de franc si el metge condescendia; tot i els impostos que paguem, es meravellava que ara tot pogués ser gratuït: les visites, les operacions, les medecines, tot, i tothom va al metge; abans no s’hi anava gairebé mai i ara hi van a milers i, és clar, a vegades no poden ser absorbits. "Hi ha malalts que amb una aspirina passarien, o amb res. Jo a vegades em trobo malament i no hi vaig, al metge, espero a veure què; perquè, a més, si no tens gaire res i el metge s’equivoca, el fet d’haver-hi anat encara pot ser-te perjudicial....".

Si la conversa hi portava, es deia ateu. Però de seguida puntualitzava que, com Sòcrates i els altres, sentia una veu interna que li dictava allò que estava bé i allò que estava malament: una mena de daimon, vaja. I es preguntava: "Aquest follet intern, és una emanació divina? Tots la sentim: el sentiment de culpa, la consciència... Com s’origina aquesta veu? Ha de ser al cervell, perquè el cor no pensa, es limita als impulsos. No hi ha cap psiquiatre que pugui aclarir això. Emana del que alguns en diuen ‘déu’? Ve dels ensenyaments dels pares, que ens van indicar què estava bé o malament? Plató diu que les idees ja són a dins i surten segons anem veient; Aristòtil, però, diu que les idees les desenvolupem segons ens anem trobant. Idealisme i racionalisme...".

Gran lector i també escriptor

A disset anys, i de resultes d’un accident, van operar-li el cartílag del nas per poder respirar millor. Per a la convalescència, es va comprar a la llibreria Canet de la Rambla la novel·la Anna Karénina de Tolstoi editada a la col·lecció A tot vent de Proa en quatre volums i traduïda per Andreu Nin, "assassinat de forma infame durant la Guerra", recordava Gurt. Després van seguir el Dostoievski de Crim i càstig, més del seu grat que no pas Els germans Karamàzov; li va plaure la introspecció de Stefan Zweig a Els ulls del germà etern; André Maurois, Albert Camus, Hemingway, les Històries de Tàcit, El quadern gris de Josep Pla, el Machado de Los campos de Castilla i, per influència del seu avi, Blasco Ibáñez. D’entre els més contemporanis seus, Baltasar Porcel, Joan Guillamet, Narcís Pijoan, Montserrat Vayreda...

En la política pràctica es considerava un republicà del segle XIX, un republicà federal influït pel seu avi matern

Gurt considerava que la tele era vulgar i que servia per distreure la gent. Els ordinadors, la informàtica, internet..., tot això no va arribar a interessar-li. Ell, que també escrivia, ho feia amb una Underwood de l’any 1923. Vinculat al moviment cultural de Figueres des de les associacions Atenea del Casino Menestral i de l’Institut d’Estudis Empordanesos, va ser articulista a la premsa local i va arribar a escriure una dotzena de novel·les de les quals han estat publicades Cendres sobre el mar (2001) i Un centurió a Emporiae (2010), totes molt autobiogràfiques i properes als fets de la Guerra de 1936.

La Guerra del 36

Va combatre a la Guerra Civil amb la lleva de 1937 com a sergent major de la brigada internacional de xoc Garibaldi. Acabada, va ser internat en dos camps de concentració i un batalló de càstig, i després obligat a dos anys de servei militar a l’Àfrica. Recordava que un company de penúries, cinquanta anys després, va trucar-li per telèfon i va ser com si se li aparegués un fantasma, perquè no n’havia sabut mai més res; era un amb qui havia d’embolicar-se amb la mateixa manta per no patir tanta fred. En una novel·la, hi fa sortir el capità Otorino Orlandini, de qui Gurt va ser secretari de la seva companyia. Era un advocat italià que va fugir de Mussolini, i que ja havia estat militar a la Primera Guerra Mundial. Amb Orlandini, que era catòlic, un dia que parlaven de capellans Gurt li va dir que trobava que tots haurien de portar clergyman com els anglesos que es veien a les pel·lícules. I ell li va dir que no, perquè l’uniforme dona caràcter: l’hàbit sí que fa el monjo. Ja ho va dir Josep Pla, reflexionava Gurt: què seria d’un cardenal vestit amb un jersei... Sobre aquest capità tenia més de cent pàgines inèdites.

Marxa atlètica

A Gurt, li agradaven l’atletisme i la gimnàstica, en general els esports individuals, perquè creia que comporten una càrrega moral de més gruix que no pas els d’equip. Ell va iniciar-s’hi durant el batxillerat i, durant la República, excel·lí en la marxa atlètica a partir dels quinze anys en distàncies sobretot de deu mil i vint mil metres, categories en les quals fou recordista d’Espanya el 1945 i 1946. El 1937 havia estat seleccionat per participar en l’Olimpíada Popular d’Anvers, però va ser enviat al front. Passa la guerra, l’empresonament i el servei militar a l’Àfrica, i reprèn la marxa atlètica el 1943. Va arribar molt alt en la seva especialitat des d’una Figueres desproveïda de condicions, d’instal·lacions i sobretot de contactes amb els centres de decisió.

Tot i ser campió i recordista d’Espanya, i d’estar entre els deu millors atletes del món en marxa atlètica, no va ser escollit per participar en els Jocs Olímpics de Londres (1948), Hèlsinki (1952), Melbourne (1956) i Roma (1960), perquè no va comptar amb suports en el món de les influències politicoesportives madrilenyes, ni amb la imparcialitat dels directius d’esport, ni tampoc amb què els vencedors de la Guerra es mantinguessin neutrals... Als Jocs Mediterranis de l’any 1955 es va fer la primera festa relacionada amb l’esport a Empúries que per a Gurt va representar un reconeixement personal: va ser proposat per fer el primer relleu de la cursa entre Empúries i Barcelona, i és quan va ser-li feta una foto que va fer la volta al món: ajupit, omple una àmfora d’aigua de mar.

Va combatre a la Guerra Civil amb la lleva de 1937 com a sergent major de la brigada internacional del xoc Garibaldi

S’entrenava per la carretera de l’Escala o fins a Bàscara en uns anys de pocs cotxes. Recordava un contrast: en un campionat, per una banda, va fer el primer lloc (dotze minuts abans del segon!) i, per l’altra, quan entrenava, passat el Pont del Príncep, va coincidir amb una tartana que anava al trot mentre el carreter li anava repetint: "Estàs grillat, ja ho sap la teva família que no estàs bé del cap?".

Amb més de vuitanta anys, si no plovia o feia molt de vent, una vegada per setmana –el conserge sempre l’esperava– feia deu quilòmetres fent voltes al camp de futbol vell de la carretera de Roses.

Reconeixements esportius i civils

En vida, Albert Gurt va ser reconegut amb la Fulla de Figueres (1955), Medalla al Mèrit esportiu (1973), Medalla de Forjador de la Història Esportiva de Catalunya (1987), Ciutadà d’Honor de Figueres (2015). Les pistes d’atletisme de la ciutat porten el seu nom.