La làpida de l'aviador nazi a Garriguella i les roses vermelles del pilot republicà que el va fer caure

La làpida de Friedrich Windemuth, integrant de l'aviació nazi mort en combat durant el bombardeig de l'aeròdrom republicà de Garriguella el 1939, va rebre flors durant anys cada estiu de manera anònima i va resultar que les deixava el pilot espanyol que el va fer caure, Josep Falcó.

Tota aquesta història ha derivat en un itinerari que s'inaugura el 9 de desembre per conèixer aquells escenaris després que fa aproximadament un any vandalitzessin aquell record a Windemuth, que va romandre durant més de vuit dècades al costat del lloc on l'alemany va perdre la vida.

L'Ajuntament de Garriguella, de la mà de l'escriptor i periodista Josep Playà i de l'arquitecta Adela Geli, ha dissenyat una ruta en el que va ser aquell aeròdrom republicà, que conclou al cementiri municipal, on s'ha reubicat la làpida, presidida per una olivera com a símbol de pau.

Playà ha explicat a EFE el fruit d'una investigació que arrenca el 6 de febrer del 1939 amb l'aviació de la República reunida en aquesta àrea de l'Empordà des d'on s'albiren els Pirineus, frontera natural entre Espanya i França.

Aquell dia va tenir lloc el darrer combat aeri de la Guerra Civil a Catalunya, ja que l'exèrcit alemany va tenir constància d'aquesta concentració d'entre trenta i quaranta avions a Garriguella amb la idea de dirigir-se a territori francès i tornar posteriorment, "perquè, a València i Madrid, el Govern de la República seguia resistint".

Josep Playà detalla com si ho estigués veient com sis Messerschmitt de la Luftwaffe van atacar l'aeròdrom i van destruir la majoria d'avions republicans.

"Només tres o quatre van poder enlairar-se, un d'ells el de Josep Falcó, que va fer caure un Messerschmitt el pilot del qual era Friedrich Windemuth", relata.

No se sap exactament quan es va col·locar la làpida, "se suposa que al 39 o 40, segurament per les autoritats alemanyes com a homenatge a un pilot de la Luftwaffe que havia caigut aquí i el cadàver del qual va ser repatriat".

L'escriptor i periodista indica que va ser cap al 1960 quan Josep Falcó, que s'havia exiliat a França després de passar per camps de concentració com el d'Argelers, va tornar a Espanya i va descobrir aquell record a Windemuth.

Falcó venia des de llavors cada estiu a la Costa Brava i aprofitava l'estada "per deixar unes flors, roses vermelles, davant d'aquella làpida o monòlit".

El que va ser pilot republicà mantenia que va poder caure qualsevol dels dos en aquell combat i que qui ho va fer al final no deixava de ser un jove que va perdre la vida amb vint-i-quatre anys.

Tot i això, relata Playà, "molta gent" va interpretar la làpida com un homenatge a aquella aviació nazi "que va bombardejar Gernika al País Basc, però també Figueres o Granollers a Catalunya, la Legió Còndor".

Això va provocar pintades i la vandalització de fa pràcticament un any, que Playà emmarca en "el debat sobre la memòria històrica".

Les explicacions del que va passar són la clau en la seva opinió per donar sentit a totes aquestes restes que queden d'aquell camp d'aviació i d'aquell matí del 6 de febrer del 1939.

Per això la creació d'un itinerari il·lustrat amb cartells informatius que té tres parts principals, la primera un dels anomenats hospitals de sang, que es va ubicar en una masia de l'època medieval, el Mas Ferrer, per assistir en casos de bombardeig i atendre ferits.

El segon punt és un refugi molt poc comú entre els que es conserven de la Guerra Civil, ja que és a la superfície davant la impossibilitat per l'orografia de fer-lo subterrani, i el tercer és el cementiri amb la làpida del pilot alemany.

Adela Geli, com a arquitecta, es fixa especialment en aquest refugi tan particular, alhora que destaca de l'itinerari la seva integració al paisatge, amb vinyes i muntanyes que proporcionen "el mateix escenari de fa vuitanta anys".

També apunta sobre l'entorn que la majoria de persones que s'exiliaven triaven aquest pas per l'Empordà per tenir les muntanyes que separen Espanya de França més baixes, "perquè travessar-les per Aragó són 150 quilòmetres de serra i, aquí, amb deu ja està, però els enemics també ho tenien més fàcil per atacar".

Per a l'hospital de sang, es van ocupar les antigues cavallerisses de la masia, "tot i que es van haver de fer obertures per garantir una millor ventilació, les parets es van emblanquinar per tenir unes mínimes condicions sanitàries i es van col·locar rentamans".

En aquell punt hi ha un refugi subterrani, però Geli en destaca l'altre, el que està en superfície, que es va haver de construir així, "perquè hi passa un reg i el nivell freàtic és molt alt".

És gran, recorre quaranta metres i, per les seves característiques, està envoltat amb gruixos de formigó que superen a la part superior els dos metres.

"La quantitat de formigó que es va necessitar, avui i amb preus d'avui, suposaria una despesa en material d'uns 130.000 euros sense comptar mà d'obra ni fusta ni pisa", puntualitza.

Tots aquests vestigis, inclosa la làpida de Friedrich Windemuth, converteixen des d'aquest dissabte Garriguella en un nou punt destacat de la memòria històrica a Espanya.