Tanca Can Monfort, allà on ho trobaves tot

«Tanqueu?», «On trobarem les coses?» o «Aquí hi trobàvem de tot!» són algunes de les expressions que s’han pogut sentir entre els compradors de Can Monfort de Figueres. I és que la jubilació i la falta de relleu torna a provocar el tancament d’una mítica i històrica botiga a la capital de l’Alt Empordà.

«Són uns dies una mica durs, i ara ja s’estan fent llarg», expressa Pilar Juanola, propietària de l’establiment comercial conjuntament amb el seu marit, Víctor Monfort, qui afegeix que «a la Pilar li feia pena, però penses amb la pau que hi ha després de la jubilació i t’ho agafes amb més tranquil·litat». D’aquesta manera la família Monfort encara els últims dies darrere el taulell, ja que el 29 d’abril abaixaran la persiana per sempre després de 94 anys, deixant un carrer de la Jonquera més trist.

«El dia a dia en aquesta botiga és una sorpresa i molt alegre, perquè toquem temes que ja conviden a la diversió»

Juanola explica que «potser després ho trobarem a faltar», perquè «el dia a dia en aquesta botiga és una sorpresa i molt alegre, perquè toquem temes que ja conviden a la diversió, com la festa, la disfressa o els joguets, que és molt bonic veure-hi la mainada».

Ara, amb el seu tancament, només es mantindrà la pirotècnia a Vilamalla i el taller de disfresses al carrer Caserna, ambdós regentats pels fills, la quarta generació Monfort.

Dels comestibles a la broma

L’any 1929, Vicenç Monfort i el seu fill Rafael Monfort van adquirir la botiga on treballaven al número 24 del carrer de la Jonquera i van fundar Casa Monfort. «Allà s’hi venia de tot», explica Víctor Monfort, net i fill dels fundadors. Tot va començar amb la venda de comestibles, però també s’hi podien adquirir productes de perfumeria, licors, d’adrogueria... i «a fora hi teníem els sacs amb cigrons, mongetes...». Pilar Juanola explica que «era molt típic venir-hi a comprar fruits secs».

La botiga també ha estat molt lligada a moments històrics de l’Alt Empordà. Un exemple és la construcció de l’embassament de Darnius-Boadella, ja que «els cotxes de línia s’aturaven a la porta per emportar-se el menjar per tots els treballadors que estaven fent el pantà», recorda Juanola.

Els temps van anar canviant i es van anar deixant els comestibles a mesura que s’anaven introduint joguines i articles de broma. Posteriorment, amb el retorn del carnaval després del franquisme –ja que estava prohibit– «vam començar amb els accessoris i barbes», exposa Pilar Juanola.

Els anys passen i Can Monfort també va patir la fi dels lloguers antics. Van haver de tancar la botiga original, on tenien peces de col·leccionisme, i traslladar-ho tot a l’actual. Víctor Monfort recorda que «quan vam adquirir aquest local nou no ens pensàvem poder-lo omplir, i mira, ara ens costa buidar-lo».

Canvis de tendència

Amb el pas dels anys, la societat i la manera de fer ha canviat molt. Un exemple és el dia de Sants Innocents. Juanola diu que «abans venir a Can Monfort en aquelles dates era una bogeria, tothom venia a buscar alguna cosa per fer bromes, però ja no es fan bromes i des de fa uns 10 anys ha baixat molt».

Un altre canvi, no menys important, és el pas de les màscares al maquillatge. Els propietaris d’aquest establiment afirmen que «durant molts anys es venien moltes màscares, però actualment la gent es maquilla». Ho justifiquen dient que «és més divertit i que es poden fer coses més especials». Pilar Juanola explica entre rialles que precisament una màscara els va portar un maldecap. Venien unes màscares de Frankenstein «especials» i «al cap de poc temps ens va venir la policia per si podíem mirar unes imatges, perquè un noi havia robat en unes benzineres amb aquella màscara posada i trucant a la casa havien sabut que només les teníem nosaltres».

En tots aquests anys, la joguina també ha evolucionat i, entre altres factors, les videoconsoles hi han influït. Els propietaris de Can Monfort manifesten que «ha minvat molt l’edat del joc amb joguina de la mainada» i «que ha canviat el sistema de joc». Ho exemplifiquen amb els trencaclosques, que «ja han reduït els models dels seus catàlegs» o les pistes de Scalextric que «ja no es venen».

Aquest negoci s’ha caracteritzat, entre altres coses, per tenir productes diferents de la resta, fruit dels nombrosos viatges a les fires de la joguina de Barcelona, Madrid i París. Víctor Monfort explica que «escollíem el que vèiem que podia tenir més qualitat, sense deixar de banda els productes de televisió i catàleg. Buscàvem que la gent digués: això no ho hem vist enlloc».

«Buscàvem que la gent digués: això no ho hem vist enlloc»

En aquest repàs històric, Monfort i Juanola recorden amb alegria els estius i les visites dels turistes que «quedaven meravellats amb la botiga, amb la quantitat i la varietat d’articles» i, fins i tot, «s’hi feien fotografies i deien que això a Alemanya, Holanda o França ja no ho tenien». Precisament, entre els turistes va triomfar la rèplica del Cadillac de Salvador Dalí, que Monfort confessa també haver-se quedat, així com algunes joguines de fabricació espanyola.

El dia 29 s’apaguen els llums de Can Monfort, però en quedaran els records de moltes generacions que hi han gaudit i que, com diu Pilar Juanola, «recordaran una botiga emblemàtica i que s’hi trobava de tot».