És difícil saber si el majordom del Castell de Peralada Josep Costa Serra va ser conscient del valor documental i testimonial que tenen avui les fotografies que va fer a Peralada durant la primera meitat del segle XX. El seu fons fotogràfic consta de més de 4.000 instantànies, majoritàriament inèdites, de la gent i del paisatge d’aquest petit poble de l’Alt Empordà. Una selecció acurada d’aquest fons es recull en el llibre 'Una nissaga de majordoms del Castell de Peralada. La mirada fotogràfica de Josep Costa Serra (1895-1976)' (Llibres del Segle), que firmen Marc Faro Costa, besnet de Josep Costa, i Anna Teixidor Colomer i Josep Teixidor Planas.
Les fotografies de Josep Costa Serra narren una part de la història de Peralada, els costums d’una època, les maneres de vestir, els pentinats, les celebracions, els oficis, els efectes dels fenomens meteorològics, les tradicions, la vida al carrer, la vida al Castell... Il·lustren, sens dubte, una part de la memòria col·lectiva de tot un poble. «Crec que el meu besavi no s’hauria imaginat mai que es publicaria un llibre amb les seves fotos. Ell no feia fotos per ser publicades. Era apicultor, electricista, majordom, fuster i també feia fotos. No sé què diria avui, tot i que era una persona molt discreta, que no aixecava mai la veu. Suposo que quedaria sorprès», reflexiona Marc Faro, que treballa d’operador de càmera a Televisió de Catalunya.
Metòdic i ordenat
El coautor del llibre descriu el seu besavi com una persona «metòdica i ordenada», i aquests atributs han influït en la recuperació d’un fons fotogràfic d’una gran qualitat duradora i molt ben conservat i memorable. «D’aquest fons, 2.500 fotos estan al Castell de Peralada, a la biblioteca, i estan catalogades perquè corresponen a tot el fons artístic de vidre i pintura del Castell. 1.500 fotos més les tenim nosaltres. Entre aquestes, hi ha 1.032 imatges de persones. En total, van passar per davant de la seva càmera 800 persones del poble. De totes elles, Josep Costa guardava el negatiu en un sobre i hi posava el nom de la persona i el motiu de la casa o de la mateixa persona. Ell mateix també revelava els negatius a paper, perquè tenia el laboratori al castell. Ho feia tot. Així no calia que la gent del poble hagués d’anar a Figueres», ha explicat Marc Faro.
La periodista Anna Teixidor, doctora en Comunicació Social i llicenciada en Humanitats i Periodisme, posa en valor el reconeixement que han volgut fer amb la publicació del llibre a «una nissaga de majordoms que de manera ininterrompuda, durant cent anys i amb diferents propietaris, han estat al sevei del Castell». «Però també fem un homenatge a la gent de Peralada, al paisatge geogràfic, urbanístic i humà en la primera meitat del segle XX», hi ha afegit. En aquest sentit, anota com n’ha estat d’important per a moltes famílies del poble poder identificar en el llibre parents seus retratats per Josep Costa Serra fa tantes dècades.
Dos mons que es complementen
Partint d’una vocació documental i de la seva ocupació com a majordom al Castell de Peralada, l’obra de Josep Costa Serra reflecteix l’interès per dos mons que històricament han viscut d’esquena l’un a l’altre, però que alhora es complementen: d’una banda, el ritme de la vida a Palaci de muralles endins i, d’altra banda, l’activitat diària de la vila de Peralada i de la seva gent. El majordom disparava les seves fotos amb una Rolleiflex de negatiu de mig format i una càmera de gran format de plaques de vidre.
Marc Faro, Anna Teixidor i Josep Teixidor han dedicat dos anys a treure a la llum el llibre, tot i que van començar a remenar en l’arxiu fotogràfic fa uns cinc anys. «Sabíem que hi havia molta fotografia per digitalitzar, però fins que no ens hi hem posat no hem sapigut ben bé quin era el volum del material fotogràfic. Ha portat molta feina», admet Marc Faro, que s’ha ocupat personalment, negatiu a negatiu, placa a placa, de realitzar el procés digital amb una tecnologia professional molt específica.
Josep Teixidor, que és coautor del llibres Història de la premsa de la Selva i Un segle de la història de la premsa de Palamós (1879-1975), ha treballat fonamentalment en la part documental, i ha volgut fer un agraïment «a la família de l’avi d’en Marc, per haver guardat tan bé aquest tresor i per haver-lo sabut retenir». «Normalment, quan una família canvia de domicili, moltes d’aquestes coses es perden. Però en aquest cas la conservació ha estat impecable», ha afirmat Josep Teixidor.
A tall anecdòtic, la fotografia principal que il·lustra aquest text és una instantània que Josep Costa va capturar el 1932, fent de figurant i de fotògraf alhora. Al dors de la imatge, hi va escriure un títol: Esperant els senyorets. «Per fer aquesta foto, va utilitzar una càmera de mig format i tenia un cable a punt per disparar, amb un temporitzador. Era un selfie de l’època», somriu el besnet del fotògraf.
Pere Costa Johera: «Els majordoms tenim tres qualitats: som sords, muts i cecs»
El protagonista d’«Una nissaga de majordoms del Castell de Peralada. La mirada fotogràfica de Josep Costa Serra (1895-1976)» va formar part de tres generacions de majordoms del Castell de Peralada: el seu pare Pere Costa Cros (1864-1949) al servei dels Rocabertí, del Marqués de la Torre i de Damià Mateu; ell, que hi va treballar sota les ordres de Damià Mateu i Miquel Mateu i, finalment, el seu fill Pere Costa Johera (1922), que va coincidir amb el matrimoni Mateu-Suqué i els seus descendents, actuals propietaris.
Trobem Pere Costa Johera seleccionant per safates les peces d’un puzzle de grans dimensions. Aquests dies, amb motiu de la publicació del llibre, rep la visita de periodistes a casa seva, al mateix lloc on ell i la seva dona havien regentat la primera botiga d’electrodomèstics que hi va haver a Peralada. Ens sorprèn amb una simpàtica dita: «M’agradaria arribar a cent anys, perquè de cent en amunt se’n moren molt pocs». Pere Costa ha estat l’últim majordom del Castell i, precisament, està a punt de complir cent anys.
La majordomia al Castell de Peralada va durar fins que es va construir el casino. Pere Costa explica que va aprendre l’ofici tant del seu pare com del seu avi. «Era una feina en què havies de fer de tot i en què seguies sempre les mateixes rutines. Hi havia un eslogan a la porta de manteniment del taller que ho descrivia molt bé: ‘Lo imposible lo hacemos enseguida pero en los milagros tardamos un poco más’. Havies de solucionar a l’acte qualsevol problema que sorgís».
Ho sabia tot
Pere Costa revela que els majordoms tenien tres qualitats: «Érem sords, muts i cecs». «No ens manaven que ho fóssim, però enteníem que havia de ser així. Quan els senyorets parlaven de diners, dissimulaven a la seva manera, com si jo no els entengués. Però, tot i que ho sabia tot, res no sortia d’allà», confessa.
A Pere Costa cal reconèixer-li bona part del mèrit que el fons fotogràfic del seu pare hagi arribat fins als nostres dies tan ben preservat. «L’armari amb les capses que contenien els sobres amb els negatius el teníem nosaltres a casa, i per guardar-ho millor vaig dir que se l’emportessin a la biblioteca del Castell, perquè al Castell de Peralada tot té valor. Tot es guarda i no es llança res», comenta Pere Costa Johera, que es felicita per haver heretat la passió del seu pare per la fotografia: «De petit, el meu pare em va comprar la primera càmera. Ell feia les fotos de 6x6 i les meves eren de 6x9. Les del meu pare i les meves es diferencien pel tamany».
Un home inquiet que es va interessar per les noves tecnologies de l’època
Josep Costa Serra, que va entrar al servei del Palau el 1927, va ser un home inquiet que es va interessar per les novetats tecnològiques de l’època i, especialment, per la fotografia. Tal com es recull en el llibre 'Una nissaga de majordoms del Castell de Peralada. La mirada fotogràfica de Josep Costa Serra (1895-1976)', són molts els adjectius que poden definir la seva personalitat pragmàtica i polifacètica. Va ser unhome carismàtic que la memòria familiar ha titllat «d’avançat al seu temps».
La vocació de servei de la família va ser citada i remarcada per escriptors contemporanis. Josep Pla, per exemple, destacava la lleialtat de la família Costa als propietaris i definia Josep Costa com «un empordanès ple de vida, divertit dintre la discreció més absoluta, extremadament correcte i agradable, ple d’humor i d’ironia».
Josep Costa va estudiar a l’escola de primeres lletres de Palaci, on va iniciar-se en l’ensenyament musical i va aprendre a tocar el fiscorn. Després d’una estada a Puerto Rico i d’acabar el servei militar, va fer de músic a la cobla orquestra La Farnense, de Santa Coloma de Farners, i a La Principal de Cassà de la Selva, fins que es va casar, l’any 1921, amb Pilar Johera i Verdú, filla de Capmany.
Els primers anys, el matrimoni regentava una carnisseria al carrer Pau Claris de Barcelona. Allà hi van néixer els seus dos fills, Pere, el 6 de novembre del 1922, i Emili, tres anys després. Tot i el bon funcionament del negoci, la família va decidir traspassar-lo i, finalment, Josep Costa va entrar el 1927 al servei de Palaci. La seva esposa també va treballar-hi, com a governanta.
La feina de majordom de Josep Costa, reservada i intramurs, contrasta amb la de fotògraf, que ha permès documentar un espai i una època que avui dia té un gran valor patrimonial.
Marc Faro, Anna Teixidor i Josep Teixidor presenten el seu llibre a Peralada el 22 d’abril. El treball ha resultat guanyador del Premi Carles Rahola al millor projecte periodístic (2022), atorgat pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona, i ha estat cofinançat per la Fundació Castell de Peralada, l’Ajuntament de Peralada i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà.
