El naturalista figuerenc Jordi Sargatal i Vicens va ser un dels impulsors de la campanya de salvaguarda dels Aiguamolls de l'Empordà quan eren a punt de desaparèixer. Va ser el primer director del Parc (1984-1998). Des de la presidència de l'Apnae - l'Associació d'Amics del Parc Natural -, alerta amb aquesta carta oberta sobre la sequera que afecta la zona protegida dels Estanys i Vilaüt.

Aquesta primavera passada, ja de per si poc plujosa, ha tingut com afegitó un fet dramàtic com és la falta absoluta de cabal a la Mugueta. Això ha comportat la baixada dràstica de nivells d’aigua a tota la reserva dels Estanys, però també a tot el sistema de recs de les closes de Castelló, Sant Joan, Mornau, el Tec... i a tota la Rubina, inclòs l’estany del Tec, que és Reserva Integral.

Es pot dir que tot el Polígon 1 del Parc Natural ha estat afectat per les obres de dragat de la Mugueta, que no han acabat a temps per la primavera i això ha comportat la sequera d’estanys, closes i recs, amb el consegüent patiment o desaparició de moltes espècies de flora i de fauna lligades als medis aquàtics, i tot això en ple període de reproducció. Les obres de dragatge de la Mugueta es varen iniciar l’estiu del 2020. Veient la marxa alentida que anava prenent l’obra, durant la Junta de Protecció del 12 de novembre del 2020, vaig demanar a la direcció del Parc quan estarien acabades, i es va dir que al cap de tres mesos, és a dir a mitjans de febrer.

A la darrera Junta de 26 de març del 2021, davant l’incompliment del termini, i amb la primavera ja iniciada, se’ns va dir que es restabliria el cabal just passat Setmana Santa, és a dir, a primers d’abril. Van passar les setmanes i l’aigua no va arribar des de la reclosa de la Muga a Vilanova, amb l’agreujant que en un moment donat es va baixar la comporta de la carretera de Roses, teòricament per acabar les obres lligades al dragatge, i això ha comportat una sequera encara més important a la zona, amb conseqüències ecològiques, però també agrícoles i ramaderes importants.

Cal puntualitzar que, en principi, el dragat de la Mugueta era una obra necessària, però la llàstima és que ha perdut bona part de la seva virtualitat per aquest retard tan escandalós. A més, esperem que no s’hagin passat de mida amb els rebaixos de llera i ara la Mugueta actuï com a drenadora i no com alimentadora dels sistemes hidrològics associats, sobretot els Salins, però també molts altres recs de la plana.

L’estany de Vilaüt també està sec, però no a conseqüència de la manca d’aigua de la Mugueta, sinó per les desavinences entre la propietat i la direcció del Parc. El fet és que l’estany encara es troba en mans privades, malgrat ser Reserva Integral, tot i que el propietari ha proposat una permuta amb terrenys públics propers o arribar a un acord de venda, però de moment han estat desatesos per l’Administració.

Per sort, la zona dels estanys del Matà ha tornat a estar pletòrica de vida, com als seus inicis, quan a finals dels anys 1980 vàrem convertir els arrossars en terrenys inundats i gestionats per cavalls de la Camarga. Però també és dramàtic que el Matà sigui pràcticament l’únic lloc on es pugui anar a observar ocells, al costat de l’estany del Cortalet i els estanys Europa.

L’aguait de Vilaüt, l’estany del Cortalet, els estanys del Matà i els d’Europa, el Cortalet, el sistema d’itineraris i d’observatoris va ser un somni fet realitat, com ens recordava recentment el bon amic Francesc Giró. En Francesc va ser la meva mà dreta en la meva etapa com a director del PNAE i de fet vàrem anar fent realitat somnis que havíem iniciat a la reserva anglesa de Minsmere, l’estiu del 1979, junt a Rosa Llinàs.

El creador d’aquella reserva, Herbert Axell, va ser el nostre mestre en arranjament de zones humides. De fet, l’Axell, en Francesc i jo mateix, vàrem redactar el 1980 el «Projecte de planificació i arranjament de la futura Reserva Natural d’entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià», que vàrem presentar a la Generalitat, com a alternativa a la urbanització Port Llevant i força abans que s’aprovés la Llei del Parc Natural.

Vaig tenir el privilegi de dirigir el Parc durant 14 anys, i el parc encara no estava acabat, ni de bon tros. I encara queda molta feina per fer.

Quan el 1998 vaig deixar la direcció per anar a crear la Fundació Territori i Paisatge, m’hauria encantat que l’ebullició hagués continuat i fins i tot augmentat i que el PNAE, que aquest octubre passat ha fet 38 anys, estigués a hores d’ara en ple funcionament i rendiment a tots nivells, però malauradament no ha estat així, i em sap greu, molt de greu.

Espero i desitjo que, igual que es mesura la temperatura segons l’estat líquid de l’aigua entre el 0º i el 100º, aquella ebullició pugui tornar a aparèixer amb força, i sobretot que no s’arribi a la congelació. Esperem que torni la determinació, i amb ella el geni, el poder i la màgia (com deia Goethe) d’aquells primers anys!