«A la presó, crear-te expectatives provoca una decepció i et fa mal»

Dolors Bassa, en aquests dies de retrobaments amb familiars i amics, troba espai a la seva agenda per concedir-nos una entrevista. Reconeix que en sortir de la presó ha après ràpidament a gaudir al màxim dels petits detalls, com ho fa amb la seva neta.

Com es troba després de 1.221 d’estar tancada?

Estic bé. La veritat és que em pensava que ens costaria més adaptar-nos, però a la quotidianitat del dia a dia ens hi hem adaptat tots bé. Molt ben adaptada, molt contenta d’estar fora i esperem que tots puguem estar en llibertat. Principalment hi ha el canvi important de passar a la presó de no tenir cap responsabilitat ni poder escollir res, a tenir aquesta llibertat, que no és total.

A què es refereix quan diu que la llibertat no és total?

Cal recordar que tenim antecedents penals, no podem anar de viatge allà on volem. Continuem tenint un indult reversible, que és una espasa a sobre.

S’imaginava la presó com ha acabat sent?

Bé, la presó sempre fa por, perquè és un dels temes més desconeguts. Tots coneixem el sistema sanitari i el sistema educatiu, però el sistema penitenciari no el coneixem. Un cop ets dins, t’hi adaptes. Sents que tot és llunyà respecte al teu entorn. Hi ha poca comunicació i a una persona com jo la repercuteix molt. És complicat i per això hi ha dies que ho passes malament. La presó és dura, perquè és aïllament de tot i de tothom.

La Dolors d’ara de què es diferencia de la Dolors de finals del 17?

Intento no diferenciar-me de res. Pel que fa a les conviccions, jo crec que tenim les mateixes. El que sí que hem reforçat més és la reflexió. Hem tingut temps per pensar, per estar més amb solitud amb un mateix, i això produeix un creixement personal. He tingut molt de temps per llegir, el dia a dia no m’ho permetia tant, he llegit més de 600 llibres dins de la presó. Tot això és un reforç personal de creixement, però no val la pena haver de passar la presó per aquest creixement que pots fer fora.

Quines són les diferències pel que fa al procés de complir condemna en tractar-se d’una líder femenina, com ha influït el gènere a la vostra experiència?

Una de les principals diferències és que els homes, els líders independentistes, estaven junts, i llavors això implica que sempre tens un suport mutu. La Carme [Forcadell] i jo vam passar un temps juntes a Alcalá Meco, ho vàrem compartir absolutament tot, i això ha fet que tinguem una amistat que no es pugui desfer mai més. Després hem estat separades, per tant, la diferència és que ho hem hagut de viure soles. El nostre entorn no era el mateix que el dels homes, hi ha temes polítics que no pots compartir. A més a més, tot i tenir el mateix suport a fora de les presons tant la Carme com jo, el pols important estava a Lledoners, perquè hi havia les figures més mediàtiques.

Amb la pandèmia, era com un doble o triple càstig, perquè representava estar més amb solitud

Les coses que he trobat a faltar més a la presó són la família, l’entorn, les amistats, el dia a dia

Pel que fa a les cartes, què representa en el dia a dia rebre tantes cartes?

És el més preuat que hi pot haver, pel que representa emocionalment, però, fins i tot, intel·lectualment, ja que mitjançant la veu de la gent del carrer, equilibres el que veus en els mitjans de comunicació. Sempre dic que sense aquest suport de la gent no hauríem pogut aguantar la presó.

Com han estat aquests darrers dies amb la família?

La veritat és que molt emotiu aquest retrobament perquè no he d’estar pendent de tornar. Vull intentar recuperar tots els segons que no hi he estat. Amb els nens, sobretot, és quan veus més el temps que ha passat.

Què era el que més trobava a faltar?

Les coses que he trobat a faltar més a la presó són la família, l’entorn, les amistats, el dia a dia, viure a casa amb l’altra gent. T’adones que l’important de la vida són les petites coses i el teu entorn més proper. Trobes també a faltar coses tan senzilles com decidir anar a l’esquerra o la dreta quan t’aixeques al matí. Sentir les olors, especialment la del mar, el paisatge, ho enyores tot. Tot allò que has compartit abans, s’enyora molt.

Gairebé tres anys i mig i una pandèmia després, què percep diferent?

Bé, adaptar-te a fora és més fàcil que adaptar-te a dins. Hi ha situacions dures com veure que hi ha moltes coses que te les has passat sense poder-les viure. I socialment, després de la pandèmia, jo crec que tots percebem que la societat no és que hagi canviat, sinó que ha estat tapada, no hem pogut fer la vida normalitzada que fèiem abans.

Com es percebia la pandèmia dins de la presó?

Era molt dur, no podies fer cap de les activitats habituals, per tant, jo crec que aquesta és una diferència fonamental. Es vivia com una bombolla, així com hi havia bombolles familiars, nosaltres érem bombolles de mòdul. S’entenia com estava la situació a l’exterior. Era com un doble o triple càstig perquè representava estar més amb solitud.

A partir d’ara quin és el paper del pres o presa que ha sortit pel que fa al moviment independentista?

Nosaltres, com qualsevol persona, hem fet política, fem política i farem política. Perquè totes les decisions que prens i les accions que fas són polítiques. Però, evidentment, la governabilitat és de l’executiu, la part legislativa és del Parlament que hi ha ara. Malgrat que nosaltres puguem opinar, la responsabilitat és dels que hi ha ara.

El paper de Dolors Bassa quin serà?

Primer de tot, mantenir allò que durant un temps no he tingut. I després d’això, pensar en una feina, no em puc jubilar. Però m’han inhabilitat durant dotze anys i no puc fer de professora del centre concertat on estava ni tampoc exercir responsabilitats institucionals, hauré de buscar feina. Evidentment, compaginar-ho amb treballar per l’amnistia i l’autodeterminació, com he fet sempre. Estar al costat de la gent, intentar millorar la vida de les persones i, entre elles, la de les internes, que fins ara havien estat molt oblidades i hem de donar-los-hi veu.

La Carme [Forcadell] i jo tenim una amistat que no es podrà desfer mai més

Què li agradaria fer per millorar la vida de les internes?

Denunciar les dificultats que tenen i com ho viuen. Perquè, com deia abans, el sistema penitenciari no es coneix i la societat l’ha de conèixer per poder-lo canviar i anar-lo fent més europeu respecte el que tenim ara.

Entrant al vessant més polític, davant del Tribunal Suprem, afirmà que la seva sentència determinaria la llibertat de moltes generacions. Com ho va determinar aquella sentència?

Jo el que volia era expressar que no condemnaven 9 persones que érem allà, sinó que condemnaven tot un moviment. I això tindria transcendència de futur per al país, per al moviment independentista i per a tothom. Sempre amb l’esperança que tinguessin clar que el que havíem fet nosaltres era una desobediència, per tant, mai m’hauria pensat la sentència que vàrem tenir. De fet, el dia que rebo la sentència, té transcendència, fins i tot, a dins de la presó, del meu entorn de 40 noies que hi havia a la presó, jo era la que vaig tenir la condemna més alta, persones que havien fet delictes de sang i tenien menys anys que jo.

Actualment, creu que encara té la mateixa transcendència?

Representa la màxima repressió que hi pot haver en un país. Malgrat tot, jo crec que la gent hi continua sent, la gent independentista, els que creiem que és la millor opció perquè la gent del meu país visqui millor, seguim pensant igual. Si tot això era per escapçar el moviment, doncs vull dir que ha passat tot aquest temps i no s’ha aconseguit.

Com veu actualment el moviment social i polític que es va iniciar el 2017?

Jo, en aquests moments, veig dificultats. Ara estem una mica pitjor que com estàvem el 2017, d’estratègia a dur a terme. La repressió ha fet molt mal, no només ha actuat contra nosaltres com a símbols, presó i exili, però també contra els joves o amb el Tribunal de Comptes intentant arruïnar famílies. És una repressió de tots els drets i llibertats, i això crec que està pitjor ara que el 2017.

Visualitzava els indults com a quelcom probable?

A la presó aprens a viure el dia a dia, per tant, fins que una cosa no s’ha complert, aprens a no tenir-hi expectatives, perquè moltes vegades crear-te’n provoca una decepció i et fa mal. De fet, a la vigília es deia que el Consell de Ministres ho aprovaria, però nosaltres cap vam fer la bossa. Vam esperar que ens vingués la confirmació correcta.

Com valora la gestió dels partits durant la vostra etapa d’empresonament?

Bé, quan tu estàs a la presó hi ha moltes coses que no les acabes d’entendre o que voldries que fossin diferents. Per exemple, a mi em va passar que quan vàrem rebre la sentència, sí que vaig trobar a faltar que tot el moviment, tots els partits, tinguessin una acció diferent de la que es va tenir, més unió. Des dels mitjans de comunicació agrada més el moment de baralla que els moments d’acord. A vegades, quan analitzaves el que sortia entre els dos partits, potser només era la punta de l’iceberg i, a sota, no hi ha aquesta confrontació.

Pot explicar per què no hi havia suficient consens per avançar?

Un exemple potser és el Tsunami Democràtic a la Jonquera, érem suficients per a avançar? Estava contenta per la representació, però no érem suficients. Hi ha moments que des de la presó veus que hi ha una debilitat d’unió, però tot està contextualitzat amb la repressió. Hi ha gent que té por i és normal. No, jo no estic decebuda dels partits polítics, hi han de ser i són el reflex de la societat i cadascú ha d’analitzar i decidir l’estratègia amb la qual vol avançar.

Com valora l’acció d’Esquerra Republicana de Catalunya?

Crec que m’agrada molt com ha anat evolucionant Esquerra. A Esquerra hem analitzat el que havia passat des del setembre del 2017 per saber de quina manera hem d’anar endavant. Jo crec que som els primers que vam començar a dir diàleg i negociació com tots els altres països on hi ha hagut conflicte. Gràcies a la gestió d’Esquerra, el govern de l’Estat va poder dir per primera vegada que hi havia un conflicte amb Catalunya i això és importantíssim. Nosaltres no ens hem mogut mai de dir diàleg i negociació. Estic encantada de l’estratègia que té Esquerra, perquè sé que no ha de demostrar el seu independentisme. Volem la República Catalana i busquem la millor manera de fer-la possible. Sempre de forma democràtica i pacífica.

Creu que la sortida dels exdirigents i les exdirigents faciliten un consens dels partits independentistes?

Jo no sé si és la sortida nostra, amb els que estàvem a la presó mai hi ha hagut problemes. Entre els que érem a dins, hi ha hagut més empatia. Respecte als partits, sempre hi ha hagut diferències, cadascú té les seves estratègies, cada un analitza la situació diferent. Jo penso que estem condemnats a entendre’s tant els representants dels partits polítics com les entitats socials.

Què en queda del mandat de l’1 d’octubre?

Tot. L’1 d’octubre va ser un moment de dignitat de tot el país. El que no esperàvem era que l’altra part seria tan indigna. Més que l’1 d’octubre, el 3 d’octubre. El 3 va sortir tot el país. I, per tant, tot això queda per aquest temps. Sempre hi haurà un fet disruptiu que faci que puguem tornar-hi segur.

És compatible visualitzar l’Estat com a font de diàleg i poder materialitzar el mandat de l’1 d’octubre?

Jo crec que sí, si no a mi que m’expliquin de quina altra manera es pot fer. El que passa és que nosaltres tenim una resposta clara des del nostre costat. Amnistia, perquè és l’única manera que tota la gent que està represaliada, que són més de 3000, puguin tornar a la casella 0, i el dret a l’autodeterminació. Hi hauria d’haver un pacte nacional d’aquests dos temes importantíssims. A l’altre costat, que facin la seva proposta.

En el nou executiu trobem una nova conselleria d’Igualtat, com valora aquest departament encapçalat pel seu partit?

Molt i molt bé. De fet, era una reivindicació que teníem perquè és una de les principals desigualtats que tenim al nostre país, la de les dones. Que els temes d’igualtat i feminismes tinguin un rang igual que altres temes, és un pas importantíssim. El feminisme ha arribat per quedar-se, segur.

Quins haurien de ser els principals objectius d’aquesta conselleria en matèria d’igualtat de gènere i respecte al col·lectiu LGTBI+?

Jo crec que aquesta conselleria ha de tenir com a objectiu la igualtat social, de tothom, per tant, de tots els col·lectius que puguin tenir una igualtat efectiva, no només legal, com la que tenim ara, sinó efectiva. I socialment poder denunciar tot allò que no és igualitari i, per tant, provoca desigualtat general i aquesta pot ser en tots els àmbits: social, econòmic, de raça o de sexe, en tots. Té molta feina al davant i combatre, evidentment, tots els discursos xenòfobs i de la dreta que el que fan és provocar més desigualtats a la societat.