08 de febrer de 2020
08.02.2020
Figueres / Portbou

Mireia Mata i Solsona: «Em fa ràbia i tristesa veure els nostres polítics empresonats»

La política portbouenca es deu al seu càrrec de directora general d'Igualtat sense perdre de vista la seva condició de ciutadana

08.02.2020 | 07:22
La directora general Mireia Mata i Solsona.

Mireia Mata i Solsona (Portbou, 1 de setembre del 1967) va estudiar Filologia Catalana convençuda que es dedicaria a la docència, però, segons diu, va ser quan feia voluntariats, en camps de treball i a la Iaeden, que «l'atzar» la va portar a la funció pública. Va ser vuit anys regidora de l'Ajuntament de Figueres, també va ser consellera comarcal; va treballar com a administrativa a la Generalitat; va formar part de la direcció nacional d'ERC i, entre els seus càrrecs de responsabilitat al Govern, ha estat a Joventut, Governació i, actualment, a Igualtat, com a directora general de la Generalitat de Catalunya.

El seu càrrec li atorga la responsabilitat de vetllar perquè cap col·lectiu no se senti discriminat per motiu d'origen, llengua, capacitat, orientació sexual o identitat de gènere; perquè les oportunitats siguin les mateixes per a tothom.

Després de gairebé cinc anys, es pot dir que ja té un rodatge en matèria d'Igualtat?

Tinc el grandíssim honor d'incorporar-me el 2016 amb l'equip de Dolors Bassa, i auguro que pot durar molts anys més, no necessàriament en la meva persona. El repte de la igualtat entronca directament amb el futur al qual aspirem, d'una república justa, que respecti els drets humans, on no hi hagi cap mena de discriminació, on les dones tinguem els mateixos drets i deures que els homes, on no hi hagi cap col·lectiu que per motiu d'origen, llengua, capacitat, orientació sexual, identitat de gènere es pugui sentir discriminat.

El concepte igualtat és molt ampli.

El meu encàrrec específic a la Generalitat té tres branques i un mandat transversal. Les tres branques són: l'accessibilitat, els drets del col·lectiu LGTBI i la igualtat de les dones i els homes en el món laboral. El mandat transversal consisteix a assegurar-nos que tot això s'aplica en el conjunt de l'acció de la funció pública, i a totes les institucions. Per tant, vetllar perquè no hi hagi discriminacions en ajuntaments, consells comarcals, diputacions o al conjunt del país.

Anem a pams. De quina forma es treballa l'accessibilitat?

L'accessibilitat va més enllà de les rampes per a les persones amb cadires de rodes. Ha de ser la garantia que totes les persones d'aquest país, siguin quines siguin les seves condicions físiques, sensorials o, fins i tot, de comprensió del món que ens envolta, tinguin les mateixes oportunitats com a ciutadans i ciutadanes. És un repte molt gran, que estem desplegant amb una llei d'accessibilitat.

Com s'intervé per garantir els drets del col·lectiu LGTBI?

Fa molt de temps que es reivindiquen aquests drets, però a partir del 2014 hi ha una llei 11/2014, per garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals. És un tema que està emergint amb molta força. A més, puc avançar que, aquí, a Figueres, en el termini de poques setmanes podrem obrir un servei d'atenció integral per al col·lectiu LGTBI, un col·lectiu que malauradament no sempre veu els seus drets respectats i en què encara hi ha famílies i institucions que no en coneixen la realitat. Aquí fem una intervenció molt obertament a favor d'aquests drets.

Com funciona un servei d'atenció integral?

És un espai on les persones del col·lectiu LGTBI, però també els seus entorns, amistats, famílies, persones dels llocs on treballen, poden anar a consultar i a resoldre dubtes, inquietuds, queixes i, eventualment, en el cas que hi hagi una discriminació, també fer denúncies entorn aquesta diversitat sexual o d'expressió de gènere. Però sobretot també són uns espais on es posa de manifest que la diversitat sexual ens enriqueix i ens fa créixer com a societat. Aquests espais han de servir per sensibilitzar el conjunt de la població, fent xerrades i exposicions, penjant la bandera de l'arc de Sant Martí el dia 28 de juny i, sobretot, fent visible que les persones poden ser de diferents maneres, que totes les maneres de ser són bones i totes les maneres d'estimar són respectables i enriquidores en aquesta societat.

«Sempre vull exhibir el meu llaç groc, el meu escut de la Generalitat o una peça de vestir groga»



«A Figueres, en poques setmanes, podrem obrir un servei d'atenció integral per al col·lectiu LGTBI»


La igualtat laboral entre homes i dones va per bon camí?

Treballem per garantir que les dones tinguin les mateixes oportunitats que els homes i això vol dir cobrar el mateix, demanar el mateix i promocionar-se de la mateixa forma. Es produeix una desigualtat que en algun moment s'ha acabat assumint com si fos natural, però crec que no es pot acceptar com una cosa normal que les dones, per fer una mateixa feina que els homes, cobrem un quart menys de salari. Si diguéssim que les persones pèl-roges cobren una quarta part del que cobren les persones morenes o rosses ho trobaríem una injustícia insuportable i, en canvi, les dones hem d'assumir com a natural que, sent més d'un 50% més de les persones treballadores en molts àmbits, hàgim de cobrar una quarta part menys i continuem estant per sota del 30 per cent en els llocs de presa de decisions.

Quina és la petjada que li agradaria deixar a la Direcció General?

La gent que tenim la sort de treballar a la funció pública hem de ser conscients que som només una baula d'una cadena molt llarga. Per tant, no voldria pecar de vanitat i dir que faré alguna cosa que deixarà petjada. Sí que vaig tenir el privilegi de començar a desplegar la llei 11/2014 dels drets de les persones LGTBI i me'n sento molt orgullosa, igual que d'haver fet, juntament amb la meva consellera, Dolors Bassa, el primer estudi oficial de la Generalitat sobre la bretxa salarial. En aquest moment tenim la bretxa al 23%, això vol dir que les dones cobrem per fer la mateixa feina que els homes un 23% menys.

Pregunta més frívola però no exempta de simbolisme. Sempre porta peces de color groc en el seu vestuari?

Quan parlo del compromís del dia a dia i que va incorporat a la persona, tant si estic exercint de directora general com si estic exercint de ciutadana, sempre vull exhibir el meu llaç groc, el meu escut de la Generalitat o una peça de vestir groga, perquè en cap moment deixo de ser ciutadana i en cap moment deixo de pensar en la gent que està represaliada i presa. Jo vull fer-ho cada dia, i per això no falta la meva peça groga en la meva indumentària. Pel que fa a la part més frívola, per dir-ho d'alguna manera, crec que és un color que darrerament s'ha posat de moda. Sempre tendeixo molt a vestir de negre i el groc dona aquest punt de força i d'energia. Quan em vesteixo penso en la Marta, que està a Ginebra; en la Clara, que està a Escòcia; en la Meritxell, que està a Bèlgica, i penso en totes les persones que estan a la presó, per a mi és molt important tenir-los sempre al pensament.

Quina radiografia fa del panorama polític actual?

Crec que estem en un moment de cruïlla complicat. Com a nació, havíem plantejat un horitzó que ens semblava que la majoria de la ciutadania volia assolir, però al mig han aparegut entrebancs. Alguns eren previsibles, perquè sempre és complicat que les persones s'entenguin; d'altres, però, van ser totalment imprevisibles, com és la manca d'un marc democràtic que havíem donat per fet.

No es podrien haver vist a venir els entrebancs imprevisibles?

Quan un poble vota i la votació de la majoria va en un sentit, es tendeix a pensar que es respectarà. Això s'havia suposat de l'Estat espanyol, s'havia donat per descomptat en l'àmbit internacional, però resulta que no només no s'ha respectat sinó que, a més, els responsables de convocar un referèndum legal estan a la presó.

«Hi ha falta de confiança en un sistema jurídic que represalia la nostra gent»



«Ens falta una generació que tingui la capacitat d'idear projectes polítics molt més lliures»


Les crítiques que rep ERC per alguns posicionaments, com abstenir-se al Congrés en la investidura de Pedro Sánchez, o per les tensions amb JxCat, fan que el seu partit s'hagi de justificar sovint.

Jo crec que qualsevol força política que està en una situació d'esdevenir hegemònic o està molt en l'ull central pel seu poder decisori, sempre és molt criticada. Les crítiques són normals, raonables i, fins i tot, diria que són bones. Quan una força és molt minoritària i poc rellevant, la gent no se la mira i no ha de donar explicacions de res perquè a ningú no l'interessen. Per tant, jo crec que aquesta és una tensió que s'ha de poder suportar i crec que ERC, malgrat tot, ha d'aprendre a conviure-hi. ERC és un partit que té 88 anys d'història. Malauradament, llevat del temps de la República, ha estat molt de temps prohibida i reprimida.

A què atribueix la falta d'entesa entre grups que busquen un mateix objectiu?

És possible que si els catalans hem resistit més de 300 anys de repressió i ens continuem mantenint com a poble i units, crec que en el fons hi ha un substrat de capacitat de lluita, de resistència, d'entomar totes les agressions i de reforçar-nos com a poble. Però també és veritat que tenim una cultura política que encara no ens ha fet capaços d'unificar-nos, de convergir en facilitar pactes. Jo crec que això no és un atzar.

Com s'entén?

Fa pocs dies vaig tenir la sort d'anar a l'homenatge a una mestra de la República figuerenca, Dolors Purcallas, que va ser represaliada. Allà van explicar que més de 16.000 mestres van ser represaliats, una gran quantitat van marxar a l'exili i, a d'altres, els van expulsar directament a un exili interior. Aquesta és la gent que ha educat la generació que ara tenim al govern. Què podem esperar d'una generació que ha crescut educativament i també políticament sota la repressió, sota la desconfiança, sota l'oblit obligat? Jo crec que encara ens falta una generació que tingui la capacitat d'idear projectes polítics molt més lliures, molt més oberts, de construir governs de consens. Crec que encara estem acusant aquest franquisme, que va ser una llosa per a bona part de la gent que avui està asseguda al Parlament.

S'ha perdut la por a aquells temps tan foscos?

Crec que la gent ha perdut la por, però crec que encara hem de perdre aquest pànic que continuem patint per la repressió, per la presó, per les multes. Aquests dies es parla de la lluita per la insubmissió, en la qual vaig participar. Per aconseguir l'abolició del servei militar obligatori vam arribar a tenir milers de nois tancats a les presons. En aquell moment, va caldre molta valentia que potser no hem assumit encara. Segurament, farà falta tenir molta gent a la presó, patir molta repressió i, malgrat que s'han perdut pors, encara hi ha pors que romanen. Hi ha una manca de confiança en un sistema jurídic que és evident que està represaliant la nostra gent.

Quina opinió li mereix l'acció dels CDR, per exemple?

Crec que mai hem de perdre de vista que tan important és la vida política, articulada en forma de partits i en forma parlamentària a les institucions, com la militància ciutadana de cada dia, més enllà dels partits. Hem de tenir la capacitat de mobilitzar-nos, de sortir al carrer, de fer coses amb els nostres veïns i veïnes, sense preguntar-nos què vota cadascú. Això va molt més enllà dels vots, parlem de valors, d'amor a la llibertat, de fer respectar la llibertat d'expressió, i crec que això els CDR ho han encarnat molt bé. Crec que no tindria sentit un país amb una vida parlamentària molt articulada sense una vida ciutadana, de la mateixa manera que crec que no és viable pensar que es pot fer la República a partir d'assemblees de barri.

S'han de complementar?

Així és, i una figura que vull esmentar cada dia com a exemple és Carme Forcadell, perquè ho va encarnar molt bé. És una dona de partit, és una dona d'Esquerra Republicana que en el seu moment es va posar a liderar l'Assemblea Nacional de Catalunya. Allà, es construeix un equip en el qual no es pregunta ningú ni de quin partit és, ni si és d'un partit, ni com s'ha vinculat a l'ANC. Carme Forcadell, després d'haver construït aquest moviment impressionant, va passar a la vida parlamentària. L'exemple demostra molt bé la persona que pot estar en un partit polític, en una entitat, en una institució i que fa el mateix a tot arreu: parlar amb tothom, aconseguir que tothom es posi d'acord, fer coses conjuntament. La Carme Forcadell ha de ser aquest nostre model. És la gent absolutament imprescindible.

Quin sentiment li genera que Carme Forcadell, Dolors Bassa i la resta de polítics estiguin empresonats?

Veure els nostres polítics empresonats em fa molta ràbia, molta tristesa. Em causa molta pena imaginar-me una filla, una mare, una àvia, un fill, un pare, un avi separats dels seus éssers estimats, això és ter­rible. Crido, renego, ploro i, a més, em prenc la llibertat de fer-ho, perquè crec que la injustícia genera aquests sentiments. Crec que la injustícia l'hem de denunciar, no ens hem de resignar, i a més penso que l'hem de combatre de totes les formes com sigui possible. Políticament, aquesta situació em genera una ràbia i unes ganes de continuar lluitant tremendes. Això no ho podem combatre amb res més que en revertir-ho i acabar gua­nyant. Serà la lliçó que donarem a la història.

Defineixi aquesta lluita.

És una lluita de reconeixement a totes les generacions que ens han precedit i que ens han mantingut aquest esperit de poble, de llengua, de cultura, aquesta capacitat per acollir gent que ve d'arreu del món i per fer-la part de la nostra comunitat. També és una lluita que no només mira cap enrere sinó endavant, que no vol altra cosa que ser un poble amb capacitat de donar benestar als seus ciutadans i ciutadanes. Un poble amb capacitat de protegir la gent que hi viu, amb capacitat d'acollir persones que venen i que seguiran venint, perquè als llocs on els han donat la vida no els ha pogut donar prou oportunitats. No és una lluita de banderes, és una lluita de benestar, de llibertat i de drets humans.

Assistir a les convocatòries dels divendres al Puig de les Basses, per fer costat a Dolors Bassa, està fixat de forma permanent a la seva agenda?

Intento no faltar-hi mai. Si algun divendres hi he faltat, com va passar fa un parell de setmanes, va ser per anar a recollir un reconeixement que ens feia la Comissió de la Dignitat a Cap Dona en l'Oblit, l'única xarxa en què estem unides dones de tots els partits polítics republicans, més les entitats i més les associacions. Crec que, amb el meu rol actualment de directora general d'Igualtat, tinc un encàrrec de gestió al Govern, però això no em treu la meva vocació i la meva principal voluntat com a ciutadana, que es manifesta estant al costat dels conciutadans i conciutadanes. Vull estar amb aquells que intenten fer arribar el seu escalf a Dolors Bassa. Ella sap que ens trobem cada divendres allà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook