El passat diumenge dia 16, dos grups de gironins van ser a Waterloo, a uns 40 km de Brussel·les, en una jornada freda, grisa i emboirada, per visitar el M. H. president Carles Puigdemont. El primer va ser un grup d'Amer, que arribà a la Rue de l'Advocat, on hi ha la Casa de la República, amb autocar, sense saber que aquella zona, considerada residencial, els busos hi són prohibits. Havien fet nit a Brussel·les. També tenien concertada una visita el grup de «Sopars de Gironins» (gironins que treballen a Barcelona i es reuneixen en una tertúlia un cop al mes), molts dels quals van agafar l'avió de les 7 menys cinc del matí i, tot seguit, el tren fins a Waterloo, on es van trobar amb els que ja eren a Brussel·les.
Els va rebre el senyor Jami Matamala i, mentre feien temps, arribà l'H. Conseller Antoni Comín amb uns seus amics, el senyor Vila-Abadal i dues persones més, provinent de Lovaina, que s'abraçà amb els presents més coneguts, explicà que havia començat a fer classes a la Universitat com a professor convidat i insistí a tothom d'inscriure's aquest Nadal al Consell de la República, des d'on, a més de tenir un cens, es pretenen fer moltes activitats „culturals, jurídiques i de tota mena„, per expandir a l'exterior el problema català. Va estar molt atent amb tothom, ja que al seu voltant s'anaren fent grups que li feien tota mena de preguntes, a les quals procurava respondre, cosa que ajudà a passar l'estona i el fred. Se li demanà de fer la visita conjuntament (la trentena de persones i escaig s'havia dividit en dos torns), cosa que va anar a consultar si podia ser factible als Mossos d'Esquadra. (Cal saber que tres mossos, dediquen voluntàriament els seus dies festius, per torns, a escortar el president.)
«Consell per la República»
Aconseguit el permís i acabada la visita amb els d'Amer, els presents s'acomodaren a la sala d'estar del «Consell per la República», una gran cambra en forma de L, molt lluminosa gràcies a finestrals i balcons que donen a uns afores plens de gespa. Parets blanques, amb un quadre que recorda l'1-O i altres motius. Al pal esquerre de l'L, hi ha una taula gran per a reunions, seguida d'una tauleta de centre enmig d'unes poltrones, i al pal curt, espai per a una calaixera, TV, una balconada i unes prestatgeries plenes de llibres. Quan arribà el president, es dirigí als presents dret, al cap de la taula, dient que li agradava referir-se al procés amb la metàfora del coet que va a la lluna. Un cop engegat (i la República està proclamada el 27-X-17) no té marxa enrere ni retorn, si no és per estavellar-se. «Hem iniciat el procés i ara l'hem de madurar fins que siguem un estat de facto, amb reconeixement internacional». Per a ell, cal persistir, no recular ni un mil·límetre i assegurà que mentre els ciutadans hi siguem ben disposats, ells també hi seran. Va estar fins gairebé la una amb el grup i dinà amb tots plegats al restaurant L'Amusoir.
S'havien ordenat les taules en un reservat en forma d'U, de manera que la distribució propicià que, entre plat i plat, tothom que ho desitgés, pogués fer preguntes al president amb tota llibertat. Val a dir que les va respondre pacientment, i això que se li demanà de tot: des d'on sortien els pistrincs a la desunió del catalanisme, des de quin era el seu dia a dia fins a quina enyorança sentia de la família, des de la provocació del dia 21 a possibles empreses que donarien suport a la independència, des de què hauria de passar perquè tornés a Catalunya fins a com s'entén amb empresonats i exiliats... Insistí, com el conseller Comín, a fer-nos del Consell de la República, a buscar la unitat, a manifestar-nos sempre pacíficament, perquè, «quan nosaltres imposem el relat, Espanya no ho entén i només sap respondre a cops; si el relat se'ns imposa, ens hi poden arrossegar»... A les quatre encara estava parlant, però consultà el rellotge i va dir que l'esperava feina. El Sr. Arcadi Calzada agraí de part de tots els presents la deferència que havia tingut amb tots nosaltres i se l'acompanyà, juntament amb el Sr. Matamala a la porta, on un dels mossos ja els esperava.
Quan se'n va anar el president, hi va haver una desbandada de tots els presents cap a Brussel·les. Ningú no es volia perdre les il·luminacions de la Grand Place ni la fotografia davant del Manneken Pis, l'estàtua de bronze de 61 centímetres que representa un nen petit nu que pixa sobre una font per manifestar l'esperit independent dels habitants de la ciutat. El proper punt de trobada ineluctable fou l'aeroport, d'on sortia l'avió de retorn a Barcelona a 2/4 i cinc de 10, bé que portava mitja hora de retard... Tot plegat, una jornada aprofitada.
