Adéua un gran metge, esportitsta i amic: a reveure, Pipe

03.12.2016 | 06:30

Que llarg podria ser l'encapçalament d'aquest article, ja que podria tenir un munt de definicions: un gran espòs, un gran pare, un gran avi, una gran persona...

Dijous a primera hora de la tarda, en Pipe, com era conegut amicalment el metge de milers de gironins i esportista, va tancar els ulls plàcidament amb els seus i amb molta pau a la seva llar de la pujada de Sant Felix. Ha viscut, ha estimat, ha curat, ha consolat i ha gaudit de la vida durant 92 anys.

En Pipe era conegut i estimat. Es va dedicar a la medicina familiar i esportiva, i ell mateix va ser un esportista de cap a peus. Nét i fill de metge, tenia el consultori al carrer de Ciutadans, un consultori antic on grans quadres relacionats amb la medicina presidien una de les sales.

Són tantes les coses que en podria explicar... però n'hi ha una impossible d'oblidar. La nit de Cap d'Any del 79 la mare va patir una embòlia pulmonar. Ell va avisar el Dr. Cornellà, que ho va confirmar, però ens va dir que una cada deu se salvava i que aquesta seria la mare, però que havia d'ingressar a cures intensives. A Girona no hi havia llit i es va decidir anar a Barcelona. Davant la meva desesperació, en Pipe no va dubtar un minut a dir que ens acompanyaria. A nosaltres, només de pensar que en Pipe anava amb ella ens semblava que no li podia passar res.

Fa més de 35 anys va venir a casa i li vaig dir que em feia mal un genoll. «Em faràs una radiografia, oi?» vaig dir-li. «Dóna'm un paper i un boli». Li dono, posa la seva mà damunt el genoll, es posa a dibuixar i em diu: «Té, aquí tens el teu genoll». Aquest era en Pipe.

L'havia vist consolar la mare en pèrdues familiars, venia a esmorzar i passava visita a la rebotiga. Un dia, la mare va veure una cosa al Raimon. En Pipe va entrar a la rebotiga, on ell feia entrepans, i, tot decidit, li posa la mà al coll i li diu: «Què tens aquí? Hauries d'anar al metge». Al final va ser una operació que va durar cinc hores. Aquest era en Pipe, se les pensava totes per no espantar.

Havíem compartit taula amb la família i el seu gran amic, en Jordi Araus, un altre nedador que el tenia com un fill. A més, era una icona del nostre estimat Barri Vell. Jo, que no em movia de darrere el taulell en tot el dia, i ell, amic de les motos -les grosses i les petites- que feia servir per anar per Girona, sempre saludava quan anava cap a casa seva i això passava ben sovint.

L'any 2000 vaig tenir la il·lusió que, juntament amb el senyor Joaquim Nadal i el Dr. Joan Maria Tarrés, presentés el llibre que vaig escriure del nostre pare, El meu pare patia la malaltia de l'alzheimer, on va escriure una justificació tan plena d'amor i sentiments que fins i tot es va posar a la contraportada. Estava tan content que el dia de la presentació es va posar dempeus i va dir: «Segur que us preguntareu molts de vosaltres: què fa un home com jo en un acte com aquest?», fet que va fer esclatar el públic en un fort aplaudiment ple de rialles. Aquest també era el nostre Pipe, una persona vital i plena d'humor capaç de fer riure la gent i passar-ho bé al seu costat.

Avui, a la parròquia de Sant Fèlix se celebrarà el seu comiat, i de ben segur que amics, esportistes, veïns, pacients i autoritats ompliran la Basílica a vessar. El recordarem sense plorar, tal com ens ha demanat, perquè és cert que vostè desprenia alegria per tots costats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema