Nobuko Kihira és originària de KuwaNa, al Japó. Les diferències culturals entre el seu país i Catalunya han servit per enriquir la vida personal i professional de l’artista, que des de fa 15 anys forma un exemplar binomi artístic amb el també pintor Gustavo Carbó Berthold. El dia 2 inaugura exposició i el 9 de setembre repassarà la seva vida a Cadaqués. Fa ja quinze anys que camina el somni artístic que Nobuko Kihira va iniciar al costat de Gustavo Carbó Berthold. L’artista japonesa va arribar a Catalunya ja fa 28 anys, just quan tenia aquesta mateixa edat. Ara Kihira celebra aquest moment especial i personal a Cadaqués.

Un any i un mes especial per a vostè, què celebra?

Sí, aquest setembre inauguro exposició i també farem una ­xerrada per parlar dels 28 anys que he passat fent vida a Cadaqués. Quan vaig marxar del meu país tenia 28 anys. És una cosa molt personal però ha passat temps i de vegades és necessari aturar-se i veure què hem fet i què podem millorar a partir d’ara. Acabarem el mes amb una xerrada sobre arquitectura japonesa en un mes intens per a mi i per a la galeria.

La galeria Marges-U compleix 15 anys, quins reptes afronta?

Seguim amb la idea de potenciar l’intercanvi entre Catalunya i el Japó i encara busquem com fer realitat aquest projecte. Hi ha un equip del meu país que em dona suport i volem fer un viatge al meu país la primavera del 2018 perquè la gent d’aquí conegui el Japó, adreçat a artistes locals que volen endinsar-se en la història, la gastronomia, l’arquitectura, la cultura japonesa. Serà quan floreixen els cirerers, fet que dura només uns 4 o 5 dies. Pretenem anar creant una extensió de la galeria al Japó. Aquí continuem amb les activitats donant a conèixer l’art i la gastronomia d’una manera conjunta.

La galeria com ha viscut aquests darrers anys?

Després de la crisi, la gent segueix comprant cotxes, ordinadors, i naturalment les galeries han remuntat i reben visitants quan s’hi fan activitats però han reduït molt la seva activitat. No s’ha de canviar el concepte d’art, però jo busco el motiu perquè la gent s’animi a entrar. Després de deu anys i fins ara hem fet un munt d’activitats, han vingut molts grups japonesos atrets per la gastronomia i cultura de Catalunya, que genera molt d’interés en el públic japonès i a la vegada la gent d’aquí s’interessa molt per la cultura japonesa.

La gastronomia obre el gust per l’art?

L’alimentació és una forma d’iniciar la comunicació, per això quan fem una activitat a Marges-U amb gent del Japó aprofito per exemple per fer concursos de truites. És un aliment que el pot menjar tothom, des dels més petits a la gent gran i en qualsevol moment i que encanta als japonesos.

Com combina la seva vessant de pintora amb la de galerista?

Tinc dues vides: la de galerista i artística i les mantindré al mateix temps que treballo per estrènyer llaços amb altres entitats del poble per garantir que els músics i artistes del municipi tinguin un espai al poble. Crec que ser a Cadaqués és un prestigi cultural i en aquest moment continuaré en aquesta línia.

Com arriba vostè, ja fa 28 anys, a Cadaqués?

A través del Miniprint. Jo soc gravadora, i vaig participar fa 28 anys al concurs, des de llavors no hi he faltat mai. A partir d’aquí decideixo quedar-m’hi. Cadaqués és un poble molt tranquil, a l’estiu no!, però hi ha una activitat molt interessant. Gustavo Carbó em va donar suport sempre. Quan arribo a Catalunya jo vivia a Barcelona però no m’hi sentia bé, i ell en aquell primer any em va convidar a Cadaqués a treballar i també a fer una exposició a Alemanya a través de l’associacio d’Ateneus de Cadaqués, que ell presidia. Jo ja treballava amb el paper japonès, era una enamorada de la naturalesa d’aquí. Després de deu anys va tancar l’Ateneu de Cadaqués i vam començar el somni de la galeria. Era el 2002 i ja han passat 15 anys, una època d’evolució, d’apropar-me a la meva creació.

De quina manera conviu en vostè la cultura japonesa i catalana?

Les he integrat bé, cada hivern, després que passa la temporada alta a la galeria, vaig al meu país per estar amb la meva mare, que ja té 86 anys. Quan soc allà em falten els meus costums i la meva ànima ja és aquí. Com a balança haig de tenir dues cultures, però viure al Japó només ja no podria. Al principi quan vaig arribar a Catalunya estava molt tancada, ho amagava tot a la meva ment, ara parlo i m’expresso amb més facilitat, estar aquí m’ha donat la llibertat mental que no tenia, a Catalunya tothom opina. I cal mantenir l’idioma i la cultura catalana, tot i que des des de fora hi hagi gent que no la distingeixi. Per altra part jo mantinc la meva identitat a través de les petites coses i per exemple per vestir en moments importants no em posaré un quimono, però si un vestit de seda, material que utilitzo en l’art.