Puigdemont l'equidistant baixa graons

12.10.2017 | 06:30

l cap de setmana anterior al 10-O, coneguts i amics ens preguntàvem què faria Carles Puigdemont dimarts. Proclamarà la independència? Farà un pas enrere? La resposta no era fàcil perquè posar-se en la ment del president de la Generalitat és tasca complicada. Fins i tot és possible que ni ell mateix sabés, hores abans, ben bé el que diria.

El coitus interruptus del discurs al Parlament era l'única opció que no es plantejava entre els interlocutors. Em vaig atrevir a dir que si declarava la independència aquesta no duraria ni tres hores. Vaig posar tres hores per exagerar i pensant que la intervenció del Govern espanyol tardaria més. En realitat no va durar ni tres minuts.

Puigdemont va decidir agafar el camí del mig i declarar la independència per, poc després, deixar-la en suspens. La primera impressió que em va venir al cap van ser unes eleccions autonòmiques en pocs mesos. Fer allò que tothom pensava que molestava la CUP podria implicar la retirada immediata del seu suport a Junts pel Sí i una inevitable convocatòria electoral. Però si el president és capaç de sorprendre, els cupaires encara ho són més.

Anna Gabriel va donar voltes i més voltes a allò que li hauria agradat explicar –cosa que va acabar explicant– per, al final, mig insinuar que retirava el suport al Govern. Quim Arrufat ho va reblar uns minuts més tard a la sala de premsa; si Puigdemont escollia el camí del mig els de la CUP també i deixaven el suport en suspens. Per acabar-ho d'arreglar, el Govern i els antisistema signaven la declaració d'independència –en suspens fins que arribi el dia de treure-la del calaix–, fora de l'arc parlamentari i sense cap efecte, especialment jurídic.

I què passava al carrer? Fora del cordó policial que els Mossos havien establert a tot el Parc de la Ciutadella, milers de ciutadans esperaven obrir el cava, o el xampany, o el que fos, una vegada Puigdemont hagués declarat la independència. I quan va arribar el moment esperat, el plaer va ser tan curt que a tothom li va quedar cara de babau. Estem sentint el que sembla que estem sentint? Sí, una galleda d'aigua freda i cap a casa. Hi va haver molta decepció i cap reacció. Això és el que buscava Puigdemont, que el seu petit pas enrere, tímid però en definitiva pas enrere, no se li girés en contra al carrer.

Caps cots, banderes plegades, algun tuit i poca cosa més. En això Puigdemont és bo. Controla els missatges, la comunicació i el tempo com ningú. I li va sortir bé. El seu discurs de dimarts té un defecte i una virtut. El defecte és que pot emprenyar a tothom i la virtut que pot convèncer també a tothom. El joc de mans va aconseguir l'efecte esperat i les interpretacions van anar en la línia que ell buscava.

Puigdemont va ser equidistant, allò que tant han criticat alguns independentistes, i va recuperar la manera de fer de la vella i autèntica Convergència per justificar el que està fent des que va arribar a la presidència de la Generalitat: anar baixant graons, lentament, subtilment. De la promesa d'independència del principi del seu mandat, al referèndum un any després i ara al diàleg i al diàleg sense condicions. Veurem quin és el proper pas.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema