jordi carbonell i narcís-jordi aragó

25.08.2016 | 06:30

Amb ben poca diferència s'han mort dos antifranquistes indiscutibles, Jordi Carbonell de Ballester (1924-2016) i Narcís Jordi Aragó Masó (1932-2016). Fa molts anys van ser bons amics meus. Ara no estàvem en la mateixa longitud d'ona, cosa que, quant a amistat, no té que per què pesar. Té importància en el marc dels totalitarismes i els seus cosins germans, els populismes, per definició totalitzants.
D'ambdós s'han publicat necrològiques però de tipus singular. No n'he sabut veure cap d'Aragó a la inefable TV3, ens manipulador en caiguda lliure. L' emesa per TV3 respecte a Carbonell va ser professionalment repugnant. No hi entenia res. La que en el seu moment va emetre de Muriel Casals, també fou impresentable. Per tant, cap de les tres era massa difícil, excepte potser la de Carbonell.
Molt a primera fila, a un pam del meu nas, vaig viure el gran enfrontament de Carbonell amb Jordi Pujol, a les acaballes de la Gran Enciclopèdia Catalana, que va ser la meva primera feina. Hi vaig tenir, durant prop de deu anys, una feina molt ben qualificada i ben pagada per la meva edat, la de cap de Matèria. Estava a un nivell del qual em podia sentir cofoi. Tenia una bona relació personal i professional amb el seu director, Jordi Carbonell i la seva delicada esposa, la cap de Lexicografia, Hortènsia Curiel. Vaig conèixer i en casos esdevenir amic de tot el que hi havia ?d'«intelligentsia» ( mot sorgit en el polonès i potenciat en el rus, així com per Hegel) de la Catalunya del franquisme consolidat i després tardà.
Hi va haver tres pals de paller: Carbonell, Max Cahner i, ai las, l'esgarriacries Jordi Pujol. Tot havia estat mal estructurat i organitzat. Es deia sistemàticament - des de dalt de tot - que érem una preparació de l'assalt a la Generalitat (llavors Diputación Provincial de Barcelona). La història real no podrà ser mai explicada. Hi destacaven -i no faig xerinola -joves militants del Front Nacional que estaven esdevenint-ne, per escissió, el Partit Socialista d' Alliberament del Països Catalans (PSAN) i monjos de Montserrat que havien penjat els hàbits en solidaritat amb l' inefable Aurelí Escarré de qui anys després vaig arribar a escriure, ja en democràcia, a l'Avui (ai Déu Meu) un demolidor article.
La meva falta de convicció en l'independentisme ve del molt lluny. A l'Enciclopèdia hi va haver espectacles premonitoris de la pitjor mena, ara també convertits en mentides i silencis. Tenia seient de primeríssima línia i hi ha testimonis a cabassos. Però no hi fa res. Tot es calla cínicament, excepte quan ens trobem velles glòries i ens diem el que sabem i hauria de saber tothom. També es calla el tema clau de l'Institut d' Estudis Catalans, de Ramon Aramon i dels neologismes. Jo vaig gosar escriure'n, amb un alt cost. Quin país.
Quant a Narcís Jordi Aragó el vaig conèixer a inicis de la seva direcció de la revista Presència i vaig començar a col·laborar regularment a la pàgina d'Internacional. Ell era corresponsal de Tele/Exprès, del qual jo era redactor de local, fent més hores que un rellotge i cobrant menys que un actual pidolaire romanès. No exagero.
Ara ha mort sense que a Barcelona se'n fes gaire ressò. Quants joves, injustament, l'oblidaran en quatre dies?. Amb tot això de l' independentisme Catalunya s'ha anat fracturant, esmicolant. Els catalans ens hem anat confonent a nosaltres mateixos, com si això fos un bé. Es pot exposar de mil maneres perquè és una realitat.
També ha canviat bàsicament Girona. La d'Aragó i Manuel Bonmatí (pares indiscutibles de Presència) ha estat totalment substituïda per la Girona de «Fires i Festes» o, si es vol, Joc de trons. Dintre de quatre dies s'oblidarà la Girona del passat i del present, mentre ens deixem portar vers una altra que, certament, no té gaire consistència i manté o augmenta les incògnites de sempre. De l'ensarronada secessionista només quedarà l'esgotament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema