ningú no vol pactar res

01.03.2016 | 06:30
ningú no vol pactar res

o sé veure cap misteri en l'actual situació política casolana. Senzillament, l' intent protagonitzat, mediàticament més que per ningú, per l'actual líder del PSOE, Pedro Sánchez, està fent figa.
Com que les victòries solen tenir molts pares i les derrotes ser òrfenes, Sánchez no sembla que pugui tornar-se a presentar com a aspirant a cavall guanyador. Ja té un perfum d'orfenesa política.
Els cants de victòria prematura són de mal pair. En realitat no sé veure que hi pugui haver un únic cavall guanyador. Per això mateix, hi haurà moltes infeccions dels egos, cosa que no veig malament. Fugir del cabdillisme sempre és bo, com dictaminà el gran murri Berthold Brecht.
Les faves semblen estar comptades respecte que tindrem unes noves eleccions, en les quals poden haver-hi pocs canvis, però algun. Indicar-los amb un cert grau de certesa és massa prematur.
D'entrada no desitjo cap mal al PSOE, ni al PP per una raó molt simple: és el que vol Podem. És així, ras i net. Tampoc li desitjo res de dolent a Ciutadans perquè el seu líder ha tingut un bon grau d'elegància. Ha mostrat ser una altra organització transversal que és el que ara més cal. L'enfrontament a matar mai no ha estat un meu plat predilecte.
En efecte, caldrà efectuar filigranes pactistes en un país que ha patit segles de guerracivilisme, de mortaldats caïnites. Cal no badar: el pactisme va ser un concepte aflorat, per no dir concebut, per Jaume Vicens Vives, un gran homenot que diria i va escriure Josep Pla, al qual (Vicens) Josep Pla sempre va veure com un enemic. No ho escric d'oïdes sinó com a testimoni presencial.
Tenim una llei electoral fastigosament organicista - en donar prioritat al partits i no a les persones- i, per tant, heus aquí que parlar de persones esdevé una heretgia. No hi ha cap britànic que ho pugui entendre, precisament perquè la seva democràcia és molt millor.
Recordin els marrameus, més forts que els dels gats enfurismats, que Mas va emetre quan va ser justament vetat per repetir com a president. Llavors, l'ego es cruspí l'organicisme partidista. Ara ha retornat i Puigdemont ja diu a tothom que retornarà el lloc a Mas. És el secret de l'ametller que només el sap un a cada carrer.
Fa molts anys que discretament i constantment em pregunto qui efectuarà a Espanya la refundació de tantes coses que no s'aguanten. A Espanya son moltes i ara a Catalunya moltes més, tapades per un cofoisme cada dia més ridícul i minoritari. En tot cas, ens cal un aggiornamento( posada al dia) espectacular. De moment no hi ha ni tan sols un bon llistat de canvis i, per tant, no hi ha cap teràpia eficaç.
El que existeix és un món de deliris i atzagaiades sense parió en l' Europa democràtica. Així, ahir el dirigent de la CUP Antonio Baños va declarar que l' Estat Islàmic «és exactament igual que un marine nord-americà de divuit anys o que qualsevol soldat de l'OTAN». Aquest ignorant no sap res, ni té capacitat per saber res. Però encarna una força política que va donar un gran salt, que és molt rarament criticada i que no sembla destinada a desaparèixer aviat.
Ans el contrari, sovint és raspallada per la conxorxa propagandística de la Generalitat, com si fos una entitat normal més.
Mires quin sectors, estaments o persones intenten recuperar una mera normalitat intel·lectual i institucional i no trobes gaire res. O res del tot.
Ningú s'ha d'estranyar que l'aggiornamento es faci esperar. Hi ha por -por de veritat- d'aixecar el dit per a dir que estem dominats per ximples i ximpleries.
Ara diuen animalades i en fan tantes com poden. És probable que algun dia en puguin fer moltes més. La desproporció de forces és immensa i els mitjans de comunicació oficials s'hi complauen, per allò que tot és bo per evitar veure que portem el carro del pedregar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema