Recordo, «I remember»

Fa uns dies, la novel·lista Laura Ferrero (Los astronautas) rescatava de la rebotiga la frase que un altre autor, Ray Loriga, va escriure a Tokio ya no nos quiere (1999): «La memòria és el gos més estúpid; li llances un pal i et porta qualsevol altra cosa». En efecte, llances la canya, et poses a pensar cap enrere i la baixamar acaba escopint el que li plau sobre la sorra del temps: una llauna de musclos rovellada, un revoltim d’algues, una sabata amb gana... La imatge del gos resulta més simpàtica i precisa, perquè el tema de la pesca va per dies: a vegades, és un gos alegre, amb la cua inquieta de les sargantanes, el que es posa a furgar entre els records; d’altres, un gosset obsessiu s’entesta a desenterrar un os vell; i la majoria de les vegades, és el labrador de mirada melancòlica que es presta fidel a l’exercici. En qualsevol cas, no hi ha pal més competent que la consigna «recordo...».

Va ser l’artista nord-americà Joe Brainard que va estrenar el mecanisme, el mantra repetit, amb el llibre I Remember (1975): «Recordo el gust que em donava rastrejar als calaixos dels meus pares a la recerca de condons». «Recordo l’única vegada que he vist la meva mare plorar.

M’estava menjant un pastís d’albercoc». Com no se li havia acudit a ningú un ressort mental tan eficaç per repescar naufragis?

Li va seguir el joc el francès Georges Perec, fill de jueus polonesos, amb Je me souviens (1978), que va acabar convertint-se en una caixa de ressonància, en un viatge a la memòria col·lectiva d’un país: «Recordo el maig del 68». «Recordo que una de les primeres decisions que va prendre De Gaulle després de la seva arribada al poder va ser suprimir el cinturó de les jaquetes dels uniformes».

L’edició en castellà, a càrrec d’Impedimenta, inclou algunes pàgines en blanc al final del llibre, a petició expressa de l’autor, perquè els lectors anotin els «recordo» que la lectura els hagi pogut suscitar.

Recordo la banyera quadrada amb un esglaó.

Recordo aprendre a dividir entre dos. Les estirades d’orelles.

Recordo la coixesa de John Silver el Largo. La revista Lily.

Recordo les revetlles, recórrer els pisos del barri amb la colla a la cerca de mobles i trastos vells per a la foguera. Les piules verdes. Les rastelleres de mixtos Garibaldi.

Recordo uns versos de Luis Rosales: «Sí, era verdad, era verdad como una calle que / te lleva a la infancia».