La mascareta

Per fi ens han alliberat d’anar emmascarats, no amb la cara pintada, sinó amb la mascareta d’alguna de tantes formes i models que han circulat durant aquest excessivament llarg temps. Ara veiem la fisonomia sencera d’aquelles persones que ens parlen, i gaudim de les expressions facials amb el nas i la boca incorporats, i podem veure tant els somriures clars i diàfans com les ganyotes que mostren desacords o fàstics diversos. I sense que hàgim d’imaginar-lo pels ulls, que prou s’hi ha esforçat aquests mesos-anys a fer la doble feina: la seva i la de la boca. No obstant això, encara es veuen moltes persones amb mascareta, tant a interiors com pel carrer. Potser són persones immune-deprimides que prefereixen assegurar la seva salut. També hi ha, sembla, persones joves –tan mascles com femelles- que després d’haver conviscut amb la mascareta un tram de la seva adolescència, no s’agraden i prefereixen mostrar només els ulls.

Passa també que, si al principi no reconeixies els amics i coneguts amb la mascareta, ara es fa difícil reconèixer una persona (a la qual s’ha conegut durant aquest temps i que sempre hem vist amb la mascareta) a cara neta. En el nostre imaginari no hi havia ni nas ni boca, i si hi era, potser ara no coincideix amb la realitat que ens trobem al davant. I també és veritat que, sense la mascareta, les paraules se senten més nítides, clares i tòniques, per la qual cosa les converses es fan més agradables.

La pregunta que em ve al cap és: ha servit, la mascareta? No nego que durant el primer temps de la pandèmia, quan tothom estava perdut sense saber què era ben bé el que ens queia a sobre, no hagi evitat més d’un contagi... però, sincerament, crec que una obligatorietat tan allargada ha sigut més perjudicial que no pas beneficiosa. Moltes persones s’han vist obligades a respirar el seu propi diòxid de carboni durant llargues hores laborals. Un diòxid de carboni que, combinat amb la humitat de la respiració i la suor que pot generar la mascareta, han produït moltes pupes al voltant de les boques, pupes que estan reclamant aire pur i sol per recuperar-se.

Sabem que la vida és incerta i que el futur ens pot portar noves sorpreses, sobretot si continuem menyspreant el medi ambient que ens acull i ens alimenta, i l’emmalaltim amb desconsideració. Si ell emmalalteix, no podem esperar millor destí per a nosaltres.