Els dies feliços

Els faré una petita confessió d’estil a l’hora d’escriure un article –crec que ja l’he fet alguna altra vegada–; sense un títol previ, em costa molt posar-me a escriure. Ho explico perquè amb l’article que estan llegint no he seguit el meu llibre d’estil personal, sinó que ho he modificat sobre la marxa. De fet el títol original era «Els dies tristos», però no faria honor al que volia escriure.

Encara que no ho sembli, el temps és com una mata de jonc: flexible, molt flexible malgrat que sigui inexorable i sovint monòton. Aquesta flexibilitat és la que provoca que calculem el temps de diferents maneres, cosa que es converteixi en molt més imprecís que el concepte físic pròpiament dit.

Una d’aquestes imprecisions temporals és la categorització entre dies tristos i feliços. Ambdós estan vinculats al record, o records, i per tant al passat ja sigui llunyà o gairebé immediat.

Un dia feliç és el que et porta un bon record, una estona agradable, un moment de gairebé felicitat; un dia feliç es busca o es troba. En canvi, un dia trist ens porta a quelcom dolorós, a moments foscos i situacions que –tot i que potser lògiques– sempre deixen un regust amarg; els dies tristos t’arriben, simplement.

Havent viscut darrerament aquests dies tristos –d’una tristesa gairebé infinita–, han acabat venint al rescat un munt de dies feliços, de records amables i divertits, de moments tan senzills com inoblidables, des dels més insignificants fins als més transcendentals; dies feliços que recullen tota una vida, la d’ella i la nostra, sense més.

Potser Holly Golighthly (Audrey Hepburn a Breakfast at Tyffany, 1961) tenia dies vermells i Fran Kubelic (Suirley McLaine a The Appartment, 1960) dies grisos i avorrits, però per als dies tristos que no tenen protagonistes principals, ens queda una frase de la mítica Marilyn Monroe en què afirmava «riu quan estiguis trist, plorar és massa fàcil». Em quedo, de totes, totes, amb tots els dies feliços, que han estat gairebé tots.