Memòria d’una nissaga

La meva filla Núria em va deixar, fa unes setmanes, la novel·la de Maria dels Àngels Vayreda Encara no sé com soc. Una obra molt sensible, completa, carregada de vells records per a mi mateix. L'autora esmentada, nada a Lladó, a les garrotxes d’Empordà, el 1910 i morta a Figueres el 1977, fou la tercera d’onze germans. Es va casar amb Jordi Xirau i tingueren dues filles: Maria i Adela. Exiliada a Mèxic el 1941 i retornada el 1951, destaquen entre les seves obres El testament d'Amèlia, Els defraudats i la ja esmentada Encara no sé com soc, que rebé el Premi Fastenrath. Carles Fages de Climent considerà aquesta obra com la millor novel·la escrita en terres empordaneses i garrotxines, després de Solitud, de Víctor Català. A Figueres, la Maria dels Àngels hi té dedicat un carrer.

Servo encara un viu record de la tornada de la família Xirau-Vayreda a l'Empordà. Era l’any 1951, en ple franquisme. No la vaig conèixer personalment, la Maria dels Àngels, però sí les seves filles. A l'Institut Ramon Muntaner de Figueres hi van arribar procedents de l’exili mexicà. L’Adela, particularment, se’ns instaurà al bell mig del cor. Devia tenir ella llavors quinze o setze anys. Li dèiem «la Mexicana». Era una noia preciosa, simpàtica i extravertida com poques, fou la musa inspiradora del nostre món d'estudiants. Anava, em sembla, dos cursos davant meu. L'Adela morí als vint-i-cinc anys, quan esperava el seu segon fill. La boira als ulls fou el poemari que li dedicà llavors la seva mare: «Miro la llosa, i un silenci lent / m’emplena d’una fonda esgarrifança; / quan dic ‘Adela’ el nom és un lament. / Sobre el xiprer s’atura el joc del vent / i dintre meu enterro l’esperança»...

Vegem uns fragments descriptius de la novel·la Encara no sé com soc: «La tarda avançava, tornant-se llangorosa; la claror, abans d'extingir-se, daurà els penyals de les muntanyes, al lluny, per donar tot seguit pas al capvespre. La marinada em duia les sentors aspres i amargues de la terra, d’espígol i romaní, de farigola i sajolida, de totes les petites herbes boscanes»... O bé: «Ara jo retrobava un país que a cada estació canvia de fesomia, i érem a entrada de primavera. Les espigues del blat ja eren altes, però verdes encara, i es movien gronxades per l’oreig. Tot em semblava fet a humana mesura: les feixes tan ben treballades, l'herbei dels prats com un borrissol suavíssim, les vinyes que borronaven, les oliveres tan amorosament esporgades»...

Sílvia Soler, a l’Ara, comentava dies enrere l’obra i l'autora: «Encara no sé com soc m’ha tornat a seduir amb la mateixa intensitat. Parla del desig, del dolor, de l’exili, de la pèrdua»...

La germana de la Maria dels Àngels fou la Montserrat Vayreda, que recordo amb fraternal simpatia. De les seves obres, destacaria Entre el temps i l'eternitat, Afirmo l’esperança i Els pobles de l’Empordà. Als darrers vuitanta tornàvem amb el meu cotxe, després de les reunions de la Revista de Girona a la Diputació, i la deixava a Figueres. Ara que hi penso, no en vam parlar mai de l’Adela, la seva neboda. Hi ha coses que no s'entenen, de vegades. Les dues germanes, Maria dels Àngels i Montserrat, passaren la seva infantesa a la masia del Noguer de Segueró, a l’ombra de l’alterosa Mare de Déu del Mont.

Alguns efectes són sorprenents en aquesta vida. És ben curiós, recordem persones, fets i paraules de la nostra infantesa i primera joventut i ens semblen propers, gairebé a tocar. L’Adela Xirau va morir el 1961 i la veig encara, si acluco els ulls: «I sempre el blau, el blau, el blau, / vestint l’hivern, l’estiu, les primaveres»... Tot plegat, memòria d’un temps i una nissaga...