Plaça major

Un Arbre, una església amb el seu campanar i l'escalada, oscada de temps enllà, una torre romànica, dues botigues i un bar, una entitat bancària, una agència, la Casa de Cultura, un vell refugi i una font, ara eixuta, tres carrers que en surten ben amples, un altre de més estret: la plaça Major de Llançà, això és. Els papers antics, vers el 1200, ens parlen d'insòlits fets de justícia en aquest lloc. Un home, de nom Fuster, fou lligat i apedregat en un racó d'aquesta Plaça, per haver robat uns bucs plens de mel. I un altre hi fou arrossegat, lligat a la cua d'un cavall, camí del seu trist final a la forca del coll de la Farella. Són coses i fets que es perden en la llunyania dels temps. Uns temps en què el poble, petit i rònec, vivia a l'ombra de Sant Pere de Roda. Amb els seus noms de terme de sempre: el Port, Fener, Vilamartí, Mitgerola, Madres, Terrer, Valleta, la Coma, Sant Silvestre, la Bateria, Dalmau, Pujolar, Campamar, Villordí, Venturer, Boquer, Miralles, la Creu, les Esplanes, el Colomer...

Qui, quan, com, va plantar aquest Arbre de la Plaça? L'Arbre de la Llibertat, així fou anomenat aquest plàtan, ara d'uns trenta metres d'alçada, que presideix la vila. Segons la Libreta de memorias, de Joan Baptista Seriñana i Mallol, vinyater llançanenc, fou plantat el 1870: «Lo dit añ 70 plantàran lo albre de la Libertad». Cent cinquanta anys presidint la nostra Plaça, doncs. Seriñana va néixer a Llançà mateix el 1818, als vint-i-cinc anys es casà amb Rosa Marcer, pubilla d'una casa al carrer de la Muralla i hereva d'una vinya de trenta vessanes a cap de Ras.

Us imagineu Llançà sense l'Arbre? Jo penso, no sé si altra gent també ho creu, que l'Arbre és Llançà, tal com sona. Si us hi fixeu, la Plaça té un aire remot d'àgora grega. Un lloc d'esperit mediterrani, clar, net, esbatanat per la tramuntana, una mica lluny de les veles i de les gavines airoses, però amb la mar pressentida en tombar la cantonada.

El 1939 intentaren abatre l'Arbre les tropes franquistes ocupants de la vila. Per sort, ho va evitar mossèn Eduard Trigàs, rector de la parròquia de Sant Vicenç i capellà militar de rang superior al del caporal que comandava l'escamot arbricida. Pere Purcallas, per altra banda, alcalde de Llançà després exiliat a Mèxic, recordava en les seves Memòries: «L'Arbre que vegeta a mitja Plaça fou plantat a l'any 1870 i en el 1872, perquè morís, li feren la corretgeta. Amb tot, encara avui les fulles aleteja com un arbre de jardí florit»...

Molts hem vist la nostra Plaça en dies de festa major. Recordo anys enrere l'hora de les sardanes, amb la gràcia alada del so de la tenora, cada rotllana amb vida pròpia, subjectes totes a un ritme únic. Homes i dones, noies i nois, dansant agafats de la mà. Abans, en tombar la tarda, al voltant de l'Arbre, s'hi aplegaven colles d'homes per fer petar la xerrada. L'any 1987 fou declarat Arbre Monumental per la Generalitat de Catalunya. En les pedres que encerclaven la soca d'aquest plàtan, avui traslladades a un altre lloc no lluny d'aquest, hi havia gravades les tres llances com a símbol de la vila i una data: «Satembra 18 de 1684». Uns i altres hem encès alguna il·lusió, tal volta fugissera, a la Plaça, en dies de festa. Recordem... És dolç i amarg alhora això de recordar, però que sigui per molts anys.

La Plaça ha estat i és un riu de vida. Una llarga corrua de gent, que s'hi ha trobat, que hi ha parlat de foteses o de coses importants, que s'hi ha enamorat tal vegada. Però, això sí, quan arriben les festes, la Plaça-mare ens crida a tots a la seva falda...