Aniversaris que ens ajuden a mirar enrere

Quan celebrem l'aniversari del naixement, de l'ordenació sacerdotal, o del casament i el naixement dels fills..., fem una «mirada enrere», per valorar el que hem viscut, per recordar el que som, gràcies als pares que ens han donat la vida, o dels que ens han acompanyat en el camí dels anys.

També, quan festegem l'aniversari que sigui, fem un moment de festa, de celebració, de trobada amb els familiars o amics, i recordem els que al llarg d'aquests anys ens han deixat.

Encara que, en aquest temps de pandèmia s'han restringit les trobades familiars a deu persones, i sobretot, s'han refredat les ganes de fer festa, ni que sigui el nostre aniversari. El 7 de setembre passat vaig complir-ne setanta-tres; i quan hi penses, t'adones que han estat molts anys; que després de la infantesa a Celrà i dels llargs anys de seminari, he fet el meu itinerari al Maresme, al Gironès, i a l'Alt i al Baix Empordà, a més dels quatre anys a la Diòcesi d'Abancay (Apurímac) al Perú.

Aquests dies fa tres anys que he iniciat la darrera etapa sacerdotal a Pals, Begur, Esclanyà i Regencós; una etapa que segueix la dels anys fecunds a Figueres, a diverses parròquies de la ciutat i de Llers i Pont de Molins.

Més enllà de les tasques pastorals a les parròquies, recordo amb molta estima la Fundació Sant Vicenç de Paül, amb la constitució del projecte Ksameu per a adolescents i joves. Però també la tasca a la Junta de La Cate i de la Fundació Salut Empordà.

Aquestes darreres setmanes la parròquia de Sant Pere està recordant el seu mil·lenari; ja fa tres anys que amb un equip molt divers vàrem editar un llibre sobre les Pedres mil·lenàries; i recordo amb gust que ja des de l'any passat, en ocasió de la constitució de l'actual equip de govern, des d'un dels grups que el formen, vàrem fer la proposta que es concedeixi la medalla d'or de la ciutat a la parròquia mil·lenària, pels seus diferents serveis a la ciutat: no sols religiosos, sinó també culturals, socials i musicals.

Aquest any s'han complert els 25 anys del Concili Provincial Tarraconense; una celebració que no s'ha pogut celebrar a causa del coronavirus. Recordo que les etapes preparatòries les vaig viure amb molta intensitat a la parròquia de Santa Coloma de Farners; i que els documents que en van sortir han marcat la tasca pastoral de les nostres diòcesis.

Aquest estiu quasi no s'han celebrat casaments per la mateixa raó: la Covid-19 i els riscos que comporta. El diari The New York Times deia, contundent: «Provocarà més pobres, que morts». I, ara, que s'obren les escoles amb molta cautela i prevenció, hem d'evitar caure en la histèria i en la por. Perquè, de bon principi, es van tancar primer els centres de coneixement que els centres de consum.

Ara fa cinc anys que una fotografia va impactar a molta gent: la d'aquell infant de tres anys, l'Aylan, un sirià a la platja de Turquia, mort en voler travessar el mar Egeu, camí d'una Europa blindada als refugiats.

Recordo que va ser aquesta imatge a la televisió que va donar peu a la constitució de l'Associació Amb les teves mans, i que en Milton i l'Eva em van venir a veure per demanar-me que havíem de fer quelcom per atendre l'allau de refugiats que anaven a Lesbos (Grècia). Després de tres anys de fer viatges amb materials de neteja i aliments, també van poder organitzar un projecte per atendre uns milers de refugiats, sobretot infants, amb els 124 dentistes i higienistes catalans que van anar a Atenes.

Ara, des de fa dos anys, davant la impossibilitat de treballar a Grècia (les petites ONG estan vetades), estem abocats com Associació a una comarca de Gàmbia, per procurar que no hagin de marxar de la seva terra.

Metges Sense Fronteres aquests dies proposa que aprenguem a fer «aniversaris solidaris»: cedint els donatius que puguem rebre per lluitar contra el coronavirus. Des de l'Associació "Amb les teves mans" us fem una altra proposta: fer un donatiu de cinc euros al Bizum 00779 per reforestar la comarca de Badibbou, a Gàmbia (Àfrica Occidental).

Tots plegats ens hem de reinventar!