Guanyar la Palma d’Or a Canes sempre ha estat una fita transcendent en la carrera d’un realitzador i si aquest fet es dóna a l’inici de la seva vida professional, encara és més important. El jurat capitanejat per Spike Lee va decidir donar la Palma d’Or 2021 a Julia Ducournau per Titane, el seu segon llargmetratge. Des del festival francès sempre s’ha escrit el cànon cinematogràfic del moment, alternant períodes d’aposta estilística amb d’altres d’afirmació ideològica de tot rang. L’aposta per Titane la podríem englobar més en la tria de l’originalitat radical, una font de la qual pot brollar molta influència per l’audiovisual del futur.
Aquesta setmana arriba a Figueres, de la mà del Cineclub Diòptria. Es projectarà en quatre sessions: dimarts 30 de novembre i dijous 2 de desembre, a les 20.30 h i a les 22.30 h cada un dels dies, als Catcines. Les entrades es poden adquirir al web dels cinemes.
'Titane'
Un jove amb la cara magolada és descobert en un aeroport. Diu dir-se Adrien Legrand, un nen que va desaparèixer fa 10 anys. Per al seu pare, Vincent, això suposa el final d'un llarg malson i ho porta a casa. Simultàniament, se succeeixen una sèrie d'horribles assassinats a la regió.
Abans de la seva estrena a Canes només s’havien revelat dos detalls del film. Per una banda, s’explicava que “seguint una sèrie d’inexplicables crims, un pare s’havia tornat a trobar amb el seu fill perdut des de feia 10 anys”. Per altra banda, es definia el titani com a “un metall molt resistent a la calor i la corrosió amb aliatges d’alta resistència a la tracció”. Seguint el desig de l’autora no s’ha d’explicar gaire res més abans del visionat, tot i que els qui hagin decidit mirar algun fragment de la pel.lícula en format de tràiler o teaser trobaran que l’associació amb David Cronenberg és ineludible.
El repartiment combina valors segurs com el prolífic Vincent Lindon o l’aparició de l’aclamat director Bertrand Bonello fent d’actor, amb l’arriscada aposta per la novell Agathe Rousselle en un paper protagonista doble.
Com sol passar en aquests casos la crítica i el públic es divideixen pel caràcter transgressor i agosarat del treball. Malgrat reciclar cert tipus de cinema recent, obre una nova via que connecta amb una sensibilitat important dins del nostre present. El film és volgudament provocador, però no de manera gratuïta sinó per fixar-nos a la butaca i descobrir-nos el complicat equilibri entre somni i realitat on la temptació fa d’element desequilibrant. Noves estètiques per explicar universals, què és sinó la feina dels creadors?
