Cal dir primer que l’ús del terme ‘Madrid’ en el titular és deliberadament provocador i matusser. Per ser concrets, caldria escriure que un considerable nombre de tertulians de les emissores esportives madrilenyes detesten Luis Enrique, però als encapçalaments és preceptiu economitzar paraules. Fet l’aclariment, al gra: el tècnic asturià de Gavà no és popular entre gaires de les veus que informen i (sobretot) opinen sobre el que s’esdevé en la selecció espanyola, alguns de més coneguts que alguns internacionals, per cert. I no ve d’ara que s’ha buscat un púlpit a Twitch. Des dels seus inicis en el càrrec, es diria.
No els agrada la seva manera distant de ser amb ells, que les seves opinions caiguin en sac foradat, o que no convoqui Sergio Ramos, o que convoqui futbolistes que amb prou feines coneixen, o simplement tot desemboca en una cosa tan humana com que Luis Enrique no els resulta simpàtic i a partir d’allà es tracta d’estirar qualsevol fil.
Luis Enrique és dels que va a la seva. Sempre ha sigut així, tot i que la percepció és que ara, en comparació a quan entrenava en el Barça, ha suavitzat les arestes del seu caràcter. Aquest Luis Enrique és més gran, també més segur de si mateix com a entrenador, i més complex com a ésser humà.
Conèixer-lo millor
Les tres connexions en directe a través de la plataforma Twitch ens han permès conèixer-lo millor que ajuntant 10 rodes de premsa. I humanitzar-lo. I tan cert és que no ponteja els mitjans, perquè les conferències de premsa es mantenen, com que les relativitza i les dilueix. Perden en comparació el to desenfadat i extravertit de les seves aparicions a la cadira de ‘streamer’.
Luis Enrique, a través d’aquesta encisadora barreja d’humor de vestidor i profunditat sense autocomplaença, ens ha obert les portes del saló de la seva personalitat, a la seva manera d’encarar la vida i també a assumptes banals sobre la convivència a la selecció. Per exemple, ha explicat que és seguidor dels estoics (va citar un dia Seneca i Marco Aurelio) i que transmet als seus futbolistes aquest pensament del fet que un no s’ha de queixar («aporta més coses positives que negatives en la vida»). Ha revelat que medita una mica abans de fer les seves xerrades als jugadors. Ha recomanat el seu llibre de capçalera (‘El hombre en busca del sentido último’, de Viktor Frankl). I ha deixat perles vitals: «A la caixa de pi s’hi ha d’arribar baldat».
Escoltant-lo, costa d’entendre tanta tírria, però ja diu ell que el que no es pot controlar, convé deixar-ho de banda. I en qualsevol cas, com es deia en el titular matusser amb voluntat d’entremaliadura, aquesta tírria des de les emissores madrilenyes és bon senyal. Ja la van patir Luis Aragonés (Eurocopa 2008), Vicente del Bosque (Mundial 2010 i Eurocopa 2012) i, en canvi, se’n va deslliurar Julen Lopetegui (ves per on). La pressió externa negativa sol servir per cohesionar internament els grups. Ho va dir Xavi en un documental sobre Aragonés, a qui li van ploure crítiques a bots i barrals per prescindir de Raúl. «El que va aguantar aquell home per creure en nosaltres... És que havies de sortir a donar-ho tot».
Luis Enrique acapara l’atenció, rebaixa la pressió i els jugadors el segueixen malgrat les crítiques. Guanyar, no se sap, però que correran com llebres, això segur.
