Amb 27 anys, el madrileny Pablo Ferrández té una gran projecció com a violoncelista.

Va començar a tocar el violoncel als tres anys. D'on li ve aquesta passió per la música?

Els meus pares són tots dos músics: el meu pare toca el cello a l'Orquestra Nacional i la meva mare era guitarrista flamenca. Es va inventar un mètode per ensenyar-me música, o sigui que vaig començar als tres anys i fins ara.

Els seus amics el consideren una «rara avis» per dedicar-se a la música clàssica?

No, no [riu]. Tot el meu cercle d'amics han estat sempre músics, o sigui que és el més normal.

És molt jove i ja ha tocat en auditoris i amb orquestres de tot el món. Quins són els seus plans de futur?

Seguir gent el que faig ara. Estic vivint el meu somni, que és viatjar per tot el món fent música, i em sembla la millor feina del món. Per tant, que tot segueixi així.

Què significa aquest premi?

És un honor enorme, que et valorin en el teu país és meravellós. Estic molt feliç, encara que desgraciadament no pugui anar a la cerimònia, ja que en aquests moments estic amb concerts a Israel. Però suposo que aquests premis m'ajudaran molt a donar-me a conèixer a altres públics no especialitzats, i espero fer moltes coses amb la Fundació per promocionar els premis i fer ajuda social.