Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament Ciència-Ficció per a esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l'opinió pública, la ciència, la tecnologia, l'epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d'economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per a demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d'aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres -fins i tot ell mateix- mentre un nombrós públic se'l mirava amb el mateix posat d'aquells astronautes que contemplaven el monòlit misteriós del 2001: una odissea de l'espai.
Mariano Rajoy ha descobert finalment la Fantaciència, fins ara només coneixen la Fanta, aquella Fanta que consumia compulsivament el general Franco mentre ho deixava tot «atado y bien atado», i a partir d'ara rebobinaran contínuament el temps per tornar a prometre tantes vegades com faci falta el que mai han de complir, perquè una cosa és la realitat i l'altra la ficció.
El problema és que els catalans ja hem passat a un altre estadi i ja hem entès que, si volem tenir futur, ens l'hem de fer nosaltres mateixos, perquè ningú ens regalarà res, i menys el que per dret sempre ens ha pertocat.
