El carrer de la memòria

ecordo ara aquella casa baixa del carrer Loreto, un passatge sense sortida allà on la Girona menuda i grisa dels anys seixanta perdia el nom, entre sentors d'horts domèstics i el so proper de la fàbrica. Recordo aquell mur de maons emblanquinats al fons del pati, on l'avi Jaume penjava la petita gàbia del canari i recordo també un petit magraner de fruits minúsculs i aspres. Recordo les flors cuidades i les que sorgien accidentalment, com en els marges i als corriols de Palau Sacosta.

Era un temps bromós, de brom i de boira, els nadals s'ajuntaven amb les setmanes santes, els divuits de juliol es confonien amb els sant jaumes i el temps de fires s'embastava amb el dia dels difunts. L'àvia Lola cantussejava cançons d'un altre temps mentre esclovellava faves damunt la taula i la tia Rosita planxava roba sense descans. Un ansat carregat d'aigua calcària feia xup-xup constantment damunt l'estufa mentre la llum, sempre en posició d'entretemps, es filtrava a través de les cortines de fil.

Recordo l'oncle Pere, amb una cigarreta entre els llavis, serrant fustes al soterrani. Recordo el llarg passadís, el menjador impol·lut i l'habitació de la cosineta, habitada per nines inquietants vestides de color de rosa. Era un temps de rosaris de primera comunió i de branques de llorer beneït el dia de Rams, de cols bullides a la cuina i de lletanies inesgotables a la ràdio. Recordo el gust del litines barrejat amb el vi i el soroll del molinet, que precedia al borbolleig del cafè a la cafetera.

Recordo imatges i paraules, sons, olors i colors, però tot es va diluint lentament en el pou de l'oblit, només em resta l'essencial, les idees que sobreviuen entre els enderrocs. Ara sento que s'ha clos definitivament un capítol de la meva vida amb l'adéu per sempre del darrer dels que vivia en aquella casa. Em queden altres cases i altres noms i l'esperança de noves primaveres que també floriran, però res serà ja com era, perquè la ciutat, àvida d'altres històries, anirà devorant els carrers de la memòria.