La memòria és aquest immens cúmul de records i de despropòsits que els humans atresorem al llarg de la nostra vida, amb la fútil pretensió de ser enterrats algun dia amb ella, o cremats en la seva endomassada nau en alta mar, com els antics adoradors del déu Thor. Però de res en som propietaris eternament i la vida, un dia o l'altre, ens exigeix sense dret a discussió que li sigui retornat tot el que és seu per dret de naturalesa.
Vivim en aquest planeta com una mena de rellogats, sempre a punt de rebre l'ordre de desnonament. De la mateixa manera que els més rics veuen com els seus cabals no serveixen per a res quan arriba el moment d'encarar-se a la mort, els més intel·ligents sucumbeixen també, tard o d'hora, a l'abisme de l'oblit. Naixem nus i morirem nus, serem pols de columbari i els nostres records es perdran inexorablement entre la polseguera dels camins.
Potser perquè som conscients de tot això, quan arriben aquestes dates els cementiris s'omplen de gent que neteja les làpides, que canvia les flors i que deixa caure dolces llagrimetes entre els parterres. De sobte ens urgeix recordar els morts, perquè som d'alguna manera la seva continuació i ens agrada pensar que a nosaltres també ens recordaran, ni que sigui només un dia, de tant en tant, a l'engròs com avui o a la menuda en el clos familiar, de Nadal a Sant Esteve.
La mort i l'oblit són condicions essencials de la vida, qui va dissenyar aquest món no va oblidar el factor de sostenibilitat, tan en boga actualment. Sense mort el dolor seria etern i sense oblit no hi hauria capacitat de superar mai el dolor. El dia dels difunts és una celebració antiga com la humanitat perquè, malgrat tot, els humans més enllà de la nostra futilitat som capaços de fer lliscar, en un pla més alt que ja no és al nostre abast, un antídot a la nostra desmemòria particular que en diem memòria col·lectiva.
