Les veremadores tenien fama de xerraires. Joan Amades inclou aquest adagi al Costumari català. El curs de l’any (vol. IV): «Vi de setembre a les dones fa estendre [estirar la llengua]». En la feina feixuga de la vinya, garlar esdevenia un recurs estimulant i fantasiós:
«Si’s treballa parlant, més rápit corra / lo temps, perquè llavors no té cap mida; y ellas parlan y parlan, tant, que ensorra / una paraula á l’altra; y desseguida / nova conversa la pasada esborra, / fins que troba sortida / una pregunta que sovint se posa / ¿que’t falta per ser del tot ditxosa?» (Teodor Baró, La brema, dins Lo poema del cor).
«I demà altra vegada / amb sa rialla folla, tornaran a seguir / pels comellars endins, i a sentir els renecs / i els crits del cap-de-colla i a follejar i a riure / quan passin els fadrins. I abans de sortí el sol / ja les veremadores hauran retut els braços / de tant alçà el cistell, i seran curullades / totes les portadores de les garnatxes roges / i del ros moscatell» (de Cançó autumnal de Josep Maria Girona, poema guardonat amb l’Englantina als Jocs Florals de l’Empordà, desembre 1917).
Explica el nostre folklorista nacional, Joan Amades, que «una característica de les veremes per diversos pobles de la Mediterrània fou, des de sempre, la gran intervenció de les dones i la llicència enrogidora del llenguatge. Cantaven les cançons més atrevides, que només sortien en aquest moment de l’any i per Carnestoltes i que en un altre moment haurien semblat un despropòsit agoserat». Els següents versos de Frederic Rahola –dins La vinya morta– donen a entendre que hi havia una bona lliga entre les veremadores indígenes i els jornalers forasters:
«En sent allà tres hores / a gatzara que armaven y esvalot / quan ab les cullidores marxaven / junts los traginers d’Olot».
La xerrameca, les enraonies, les melodies fan maridatge amb els somnis d’un bon casori.
«– ¡Ay, Joanet! Tot rient diu la Riteta; / ¡adeu las caramellas y las vallas, / puig la noya estimada y boniqueta / es reina, y acabadas son las riallas / del pobre enamorat! De aquesta feta /tot se torna plorallas.
– Si ell fos príncep, voldría ser princesa; / sent pagés, més m’estimo ser pagesa». (Teodor Baró, La brema).
El dramaturg i poeta Eduard Marquina, amb vincles arrelats amb Cadaqués, participa d’aquest estereotip retòric quan escriu dins dels rams d’èglogues Las Vendimias: «Se han jurado / trabajar juntas y se dicen / secretos de las otras al oído». A l’encop anota el motiu d’aquesta feina per a algunes fadrines:
«¡Cepa, cepa querida, madre nuestra! ¡Déjate despojar; sé inagotable; / danos toda tu sangre, que morimos de sed; / que nuestro padre está ya viejo / y no tiene riquezas y se acerca para las dos la fiesta de las bodas!».
Joan Amades, però, anota un fet laboral discriminatori: «Antigament, sobretot les veremedores, sembla que no cobraven diners; rebien, en pagament, com a jornal, un cove veremador de raïms, que unes voltes es venien directament i d’altres convertien en vi per vendre o per beure». El mateix Amades evoca una superstició ben nostra: «Per l’Empordà, en collir els raïms dels ceps novells el primer any que donaven fruit, deixaven de tallar almenys un raïm creguts que així la collita vinent fóra més abundant. La creença pot recordar un vell culte a la mare terra i una ofrena en honor seu».
Eduardo Marquina s’esplaia abundosament en aquest tema amb imatges paganes:
«Se abrazan; van las unas con las otras cogidas / como una sola fuerza –libre, impudorosas, / los corpiños abiertos, las faldas mal ceñidas / y ofreciendo las dulces mejillas encendidas / á la constante y cálida caricia de las cosas!».
«¡Salud! Ellas tan sólo, caliz de los amores,/ son tus sacerdotisas, las libres, las ungidas;/las de bocas sangrientas y abiertas con flores,/ las que, en el celo, espían con gozo los ardores/ del semental que cubre las hembras abatidas».
«En marcha! Á los viñedos! Despertad, que es el día / de la Vendimia! El día de la inmensa enseñanza!/ ¡Corred sacerdotisas, que la tierra os envía /á recoger sus frutos, los hijos que ella cría,/ á coronar de pámpanos la devota esperanza!».
«Y se iluminan sus entrañas ricas / en donde como ovarios gigantescos, / los racimos esperan».
Trobem anotat a la columna «Els veremadors» (Hora Nova, 1-XII-2006, p. 42) la següent tradició: «Les colles de veremadores solien cantar mentre treballaven d’una manera molt semblant als segadors. També cantaven durant el trajecte d’anar i tornar de la vinya i que feien a peu o amb carro. Aquestes cançons solien ser més picants i atrevides que no pas les de feinejar.» Aquestes colles de veremaires eren copioses. Observa novament Marquina: «Nuestras cincuenta compañeras miran / con envidia el botín que transportamos».
Rosa Maria Moret, en el seu article «Vinya i vi a Rabós» (revista Alberes, núm.3) i a la novel·la biogràfica La Modesta ens parla del rol capdavanter de les dones en la feina de recol·lecció: «Venia gent de tot arreu. Hi havia un cap de colla que organitzava la gent; el paper d’aquest personatge era rellevant quan s’anava a França. Si era una dona rebia el nom de mussenya, i si era home simplement ‘cap de colla’. Però qui feia de cap de colla era la trempa, que anava sempre un parell de ceps enrere de la primera i qui era qui cuidava que el conjunt de veremadors seguís el ritme marcat per la mussanya».
Es treballava amb llimella, una falç molt petita i corbada, que també s’anomenava nimella o vinyatella segons els llocs. Era habitual que abans de fer les veremes de les vinyes de la seva propietat, hi hagués famílies que anaven a fer la vendange de quatre setmanes a França. Segons el testimoni d’algunes nissagues palauenques, ho feien sobretot perquè s’estimaven més guanyar uns cèntims segurs; després amb els caleris anaven a mercat a Figueres per comprar el porc per a l’hivern.
Un homenatge familiar a la seva labor era «la bota de la padrina»
Joaquim Gironella recorda que durant les veremes feien arrop i raïm amb el most
Fidels al principi d’aprofitament de qualsevol producte natural, Joaquim Gironella –manllevant el que Joan Amades explica al Costumari– ens proporciona una recepta culinària: «Durant les veremes, les dones, en altres temps, agafaven most per tal de fer arrop i raïmat [mostillo, hi afegeix Amades] o codonyat, productes de dolceria casolana. L’arrop s’obtenia bullint most barrejat amb figues, codonys, i altres fruites, amb una quantitat de sucre, fins arribar a un fort grau d’espessor. El raïmat també es feia amb most bullit, espesseint-lo amb farina, a la qual barrejaven gallons de nou. Es bullia fins que restava convertit en una mena de pa, que un cop eixut, es tallava a llesques, a conveniència. Era una de tantes confitures rurals de l’antigor». (Antics costums, tradicions i llegendes de l’Alt Empordà).
Un homenatge familiar a la labor de la dona era «la bota de la padrina». Els cellers una mica importants i de tradició vella solien tenir –anota Amades– una bota destinada al vi ranci, i només se’n treia en les grans solemnitats. Solia ser la bota més vella del celler i se l’anomenava la padrina. Pel veremar, s’acabava d’omplir la padrina de la flor del vi novell, que, per efecte de la barreja, del tartrà i de la fusta de la mateixa bota, ben aviat es feia també ranci. Tradicionalment, la padrina es trobava al fons del celler, tocant a l’angle que formava el racó, i era la darrera bota de l’estiba; d’ací també el qualificatiu de «bota del racó». De Can Ventura només tinc recordança de «la bota del padrí».
