«Juguem a recrear una època, com viatjar en una màquina del temps»

Fa unes poques setmanes ja van actuar a la Basílica de Santa Maria, amb el temple pràcticament ple, però formant part de l’Orquestra de Guitarres de Barcelona de la qual Sergi Vicente és el director. En aquella ocasió, Olga Kobékina fou la solista convidada. Han actuat dins la programació del Mediterranean Guitar Festival.

Què els va portar a crear aquest duet?

Sergi Vicente: Els dos ens vam conèixer a Rússia quan jo vaig anar-hi a tocar. Allà, casualment, ja vam tocar junts, guitarra i piano, tot i que guitarra i clavecí, el que ara fem, és molt millor. Així que quan l’Olga va venir aquí vam seguir.

Què ho fa que sigui millor unir el so de la guitarra i del clavecí?

S. V.: La guitarra i el piano són dos instruments bastant incompatibles per tocar junts. No sonen del tot bé, són dos timbres difícils. En canvi, el clavecí són cordes pinçades com la guitarra, no martells com el piano, i la veritat és que sona molt bé tot i que és cert que no és una formació habitual. Els clavecinistes es dediquen més a fer música antiga i amb altres formacions. No és que siguem els únics del món, però gairebé. És una formació bastant especial.

Per a l’intèrpret és igual tocar el piano que el clavecí? Suposa una aproximació diferent?

Olga Kobékina: No suposa un repte gran perquè al final les tecles es distribueixen igual i la tonalitat és la mateixa. El que és una mica diferent són les distàncies i la pulsació. Qui té experiència tocant s’acostuma ràpidament.

Allò que els diferencia, potser, és la sonoritat.

O. K.: Cert perquè el clavecí no té dinàmiques. En un piano es pot enriquir el so amb un crescendo, un diminuendo, un subito piano, un subito forte, un accent. El clavecí no té aquestes opcions, és un so bastant llis, per expressar-ho d’alguna manera. El meu clavecí, però, té l’opció de posar una sordina (dispositiu que serveix per a modificar o disminuir la sonoritat en els instruments músics). Així utilitzem dues dinàmiques: forte i piano. En el cas del duo, la guitarra compensa i sí que pot fer dinàmiques, crea allò que li falta al clavecí.

Així es compenetren.

O. K.: El so entre ells no crea conflictes, és interessant.

Existeix un repertori concret per aquest tipus de formació?

O. K.: Hi ha un repertori no massa ampli dels compositors contemporanis, a partir del segle XX. Però nosaltres aprofitem més el repertori que creem junts. Així, Sergi Vicente fa arranjaments d’obres que ens agraden. Sí, hi ha una recerca de repertori i triem la millor opció, la que millor s’adapta a un programa concret.

Alguns dels compositors escollits són molt coneguts, com Manuel Ponce.

O. K.: Cert, ell té una sonata per a clavecí i guitarra i diversos preludis.

Creuen que al públic, aquest repertori, el sobta? Perquè el programa s’ha batejat «A l’estil antic».

O. K.: A l’estil antic significa que estem jugant a recrear una època. És com viatjar en una màquina del temps. En el segle XX hi hagué molts compositors que, enyorant tot el que s’havia fet amb la música barroca, escrivien seguint l’estil barroc: uns quants Concerto Grosso escrits per diferents compositors, intents de fer Fugas o Preludis, sonoritats que ens recorden la música barroca. Per exemple, l’obra que dona títol al programa, A l’estil antic, és una suite del compositor contemporani soviètic Alfred Schnittke, d’origen alemany jueu, que en el seu moment investigava com es pot fer música a l’estil antic. De fet, aquesta suite, concretament, és música per al cinema.

Aquest viatge en el temps pot arribar a seduir força a l’oient.

O. K.: Sí, i, a més, en ser temes que semblen jugar a recrear l’estil de Vivaldi, Händel o Bach, fan que no siguin massa complicats i a la gent els impacta com n’és de fàcil comprendre aquesta música.

En el programa del seu concert a Castelló han inclòs peces de Bach i Vivaldi.

O. K.: Sí, perquè, el cert, és que funciona molt bé enllaçar els dos compositors amb, tot seguit, la suite de Schnittke. Fa entendre que hi ha hagut una evolució i quins són els orígens.

En els seus concerts expliquen detalls de les peces?

O. K.: Sí perquè creiem que la comunicació amb el públic és la meitat de l’èxit. La gent t’escolta d’una manera diferent si els dones pistes del que faràs o com està escrita aquesta obra, així ja estan preparats pel que aniràs a interpretar. A vegades fixem l’atenció en l’època, altres en el compositor, el contingut musical o qüestions tímbriques. Sense aquests detalls hi hauria punts que passarien desapercebuts.

A banda d’aquesta formació de duet, ambdós tenen una llarga trajectòria com a solistes i també com a docents al Conservatori del Liceu de Barcelona. Aquesta darrera faceta complementa la de concertistes?

S. V.: A banda del tòpic que quan ensenyes aprens molt, crec que per un músic és molt incomplet només el fet de dedicar-se a tocar. La part pedagògica és molt important. I nosaltres tenim la sort de fer-ho en un conservatori superior, perquè ens exigeix molt més, treballes obres difícils amb alumnes, alguns d’ells ja professionals. Realment et manté molt.

Ser concertista comporta també moltes coses, tant sacrificis com moltes aportacions positives.

S. V.: En el nostre cas, implica quedar-te sense vacances moltes vegades, però també ens permet viatjar i fer coses junts. La veritat és que estem molt contents perquè després d’estar parats dos anys per la pandèmia, ara agraïm molt més sortir davant del públic, ho valores molt més que abans.

Són parella artística, però també personal.

O. K.: Crec que l’ésser humà sempre vol tenir algun tipus de repte, alguna cosa que no ha fet mai o que encara vol fer. En el cas dels músics, el repte sempre està lligat a un programa, a una obra o algun compositor. També a algun projecte i cadascun d’ells et fa créixer i fer un pas endavant. Aconseguir-lo et dona moltes satisfaccions.

S. V.: Fer això junts sempre és una experiència molt interessant.

A vegades un projecte en fa néixer un altre.

O. K.: És molt interessant entre els artistes conèixer l’opinió o la visió dels altres perquè t’aporta infinitat d’idees que, després, et fan créixer. Té una transcendència. Quan treballes en projectes internacionals, com òperes, uneixen molta gent diferent, es crea un conjunt màgic. Amb això he après molt i ho aplico a la resta.