«L’escriptura és una necessitat, escriure és una mica viure»

Rosa Font Massot va deixar l’ensenyament fa tres anys i ara disposa de més temps i llibertat, quelcom que reverteix en la part creativa i que es tradueix en nous llibres publicats, els més recents Esquerda, Temps el·líptic i Baix continu.

La seva primera incursió en literatura va ser amb Tres notes i el silenci el 1989. Ja aleshores va escollir el llenguatge poètic. Va ser una tria conscient?

Sempre he escrit poesia, des de joveneta. M’agradava cantar, escrivia lletres de cançons i musicava lletres de poetes. Sense ni plantejar-m’ho, sempre vaig pensar que en la poesia m’hi sentia millor. Quan vaig acabar la carrera ja vaig entrar a treballar a l’institut i plantejar-me escriure una novel·la, pensava que em seria difícil perquè necessites molta continuïtat, estar-hi. En canvi, en poesia he tingut aquesta llibertat d’escriure més esporàdicament. Tot i que, en l’època d’institut, també vaig escriure tres novel·les però el procés s’allarga molt més.

Quan el rellegeix, creu que ha canviat la seva mirada? Perquè l’evolució és evident.

Ui sí, al rellegir-lo, pràcticament tot són sonets, soc ben conscient que ho vaig fer com una forma d’aprenentatge de la retòrica poètica. Vaig escriure també d’acord amb el que són els eixos de la vida i la literatura, els grans temes universals, com són l’amor, el pas del temps, la mort, lligats a un paisatge, el que sempre apareix als meus llibres, ja hi era llavors. És un llibre que ara em queda molt llunyà i el vaig concebre com un llibre d’aprenentatge.

D’ençà d’aleshores han nascut molts «fills» literaris. Cada part és dolorós o quelcom necessari?

Jo em prenc l’escriptura com una necessitat perquè, per mi, escriure és una mica viure, està lligada a les etapes de la vida. Si vaig resseguint els llibres que he escrit també hi veig aquesta evolució vital però no ho veig com una cosa dolorosa. Més aviat és la sensació que he escrit aquest llibre i havia de ser perquè en aquell moment va néixer d’aquesta manera i ara ha de fer el seu recorregut, no com un dolor, potser com un alliberament.

Esquerda, el darrer, també ha nascut així?

És diferent, però, sí, participa una mica d’això. D’entrada va néixer diferent, com un impuls, com un cop de tramuntana. I aquest impuls va anar creixent a mesura que jo era conscient que no volia que fos un buidar sentiments sense posar-hi cap mena de filtre, si no que el que volia és que tingués una ambició literària, que el que expliqués fos una cosa compartible, que hi haguessin una mena de símbols i imatges que el fessin universal. La primera cosa, però, és pensar com ho faig per expressar el dolor per la mort d’una persona que estimes. Potser el millor és el silenci però, en el meu cas, sense plantejar-m’ho em van anar venint imatges al cap sobre les campanes, el pas del temps, lligades a gestos, records, objectes, animals, tot allò que era el món de la mare i el meu, en certa manera, perquè compartim aquest paisatge de l’Alt Empordà. Ella va néixer a Castelló d’Empúries, en un mas, que era enmig de les closes, de les arrabassades. El repte era mirar de quina manera es podia universalitzar una experiència com aquesta.

La paraula és com un antídot i a la vegada un ressort del dolor.

És això, la importància que té. I en al llibre apareix moltes vegades la paraula, és bàsica. Ens expressem en paraules malgrat que les paraules siguin limitades i no puguin arribar a dir el que nosaltres voldríem. És el fer-se paraula, una imatge, un record, un lloc. I, per això, és també la paraula que també salva perquè fixa totes aquestes imatges i, d’alguna manera, la persona absent.

Permet palpar allò invisible.

És l’enigma i la màgia de la poesia, que et permet fer arribar allò, que a vegades, és inexpressable. És l’esquerda, de fet. D’una banda l’esquerda pel dolor de la desaparició de la persona estimada i d’una altra el fet de pensar que sota l’esquerda hi ha alguna cosa i és el que fa la poesia, fer visible el que hi ha sota, allò amagat.

Esquerda és una obra a llegir com un sol poema.

Cert, malgrat que n’hi hagi cinquanta-dos i dues antífones però s’ha de llegir des del principi i un per un, tal com estan marcats perquè hi és molt present aquest pas del temps i va evolucionant a mesura que avança el poema.

Creu que és el llibre més íntim que ha escrit, el més personal?

Mirant-ho en perspectiva diria que és el més especial, en el sentit que, d’una banda, neix d’una manera diferent a tots els meus altres llibres, que són aplecs de poemes, també amb una estructura, però Esquerda neix com un poema unitari i d’una manera impensada. Potser per això el sento diferent als altres, hi tinc una proximitat, a part del tema, i potser perquè és molt recent, perquè és el darrer que he escrit.

Abans havia escrit Temps el·líptic, que just acaba de sortir.

És la continuïtat, a nivell d’estructura, el que han estat els meus altres llibres de poemes. És un recull dividit en quatre parts i cadascuna és un tema diferent. A la primera intentava expressar el concepte d’un temps que ens és cada vegada més reduït, el·líptic, però el·líptic també és la figura de l’el·lipse que, a vegades, es presenta de forma horitzontal gairebé. Era dir, d’una banda el temps es cada vegada més reduït però d’una altra és un temps sense horitzons o incomptable, obert, aquest temps que podem percebre com immòbil, un instant que es pot eternitzar en els elements de la natura. Es tractava de jugar amb això a partir d’una cita d’una poeta de Tortosa, Zoraida Burgos. La segona part, El cor obscur dels mots, parla més de la creació com una força impensada, sovint, o com una forma de reescriptura perquè en la creació potser hi ha primer un impuls però després tota l’elaboració i el treball de l’escriptura i reescriptura. Intentar sempre buscar la paraula precisa.

A aquests llibres se li suma Baix continu, editat l’estiu passat.

Fet a quatre mans, és un homenatge a una altra poeta, Josefa Contijoch, a partir d’una iniciativa del centre Arbar. Va ser una experiència molt maca.

Té la sensació que el seu llenguatge s’ha anat despullant?

Sí, és ben veritat, s’ha anat essencialitzant. Al principi, potser perquè no coneixia massa bé el que és el llenguatge poètic, vaig començar pensant que en la poesia s’havien de dir moltes coses i amb moltes floritures. En canvi, al llarg del temps, he anat prescindint de moltes d’aquestes coses intentant suggerir que no pas dir, que és el que en realitat ha de ser. És el poder que té la poesia i la paraula en concret.

També ha escrit prosa però no l’ha conreat tant.

La novel·la és un gènere que no domino, que no conec tant, a nivell de mecanismes, com la poesia. Hi he tingut una relació més esporàdica. En la novel·la potser m’he mogut més per obsessions. És el cas de La dona sense ulls, que va néixer perquè vaig quedar encisada d’un quadre d’Ángeles Santos Torroella, Un món, que ara és al Museu Reina Sofia de Madrid i que havia estat al Museu de l’Empordà, de Figueres. Al descobrir que una noia de disset anys havia estat capaç de pintar un quadre amb aquella visió tan detallada i al mateix temps tan surrealista del món, vaig anar investigant. Va ser una passió que es va convertir en obsessió.