Dolors Gibert explora la part íntima del confinament a 'La finestra indiscreta'

Enmig de la pandèmia, i de tot el que ha suposat: moments durs, difícils, l'art i la fotografia s'han convertit en refugi per afrontar una realitat que ha fet trontollar el món i que ens ha allunyat dels nostres éssers estimats. Dins el seu propi confinament, l'artista figurenca Dolors Gibert ha volgut explorar amb el seu objectiu el dia a dia dels seus veïns i n'ha fet un documental: La finestra indiscreta, titulat com una de les seves pel·lícules preferides i en honor al mestre Alfred Hitchcock, que fa més de sis dècades es va avançar a tothom. Hi apareixen els balcons, les terrasses, les finestres, el carrer, els aplaudiments, i les llàgrimes per als que han marxat.

El confinament és un recurs explotat pel cinema que ha cobrat protagonisme a la nostra vida real i ara més que mai estem acostumats a veure a través de la finestra de casa, de la pantalla del mòbil i de l'ordinador. Gibert, delicada amb la mirada, posa en escena amb sentiment i emoció la quotidianitat del seu entorn: «Tinc l'estudi a dalt del meu pis, a Figueres, i vaig començar els primers dies confinada, amb ganes de fer un documental dels meus veïns que molts ni els coneixia. Em va agradar tenir aquest contacte cada dia». El matí, la tarda, la nit, qualsevol moment era propici per veure com feien gimnàstica, anaven en bicicleta o jugaven amb els nens... «L'hora dels aplaudiments és quan jo sortia i donava la cara», sense amagar-se rere l'objectiu. «Així ha sorgit aquest reportatge, de les ganes de poder continuar treballant».

El vídeo que està penjat a YouTube, l'han pogut veure ja molts dels protagonistes retratats que s'han mostrat satisfets del resultat, on cada imatge mostra una història, una manera d'afrontar l'aïllament. Gibert ha fet moltíssimes fotografies des d'una ter­rassa que dona al carrer i una altra que dona a patis interiors. «A les nits, quan tens aquella sensació d'ofec que dius: vull aire, vull sortir, m'agradava veure les finestres, amb llumetes: a dins, veia la gent sopant, estenent la roba...». La tria realitzada permet veure moments diversos: «El que treu els peus per la finestreta, el que cuida els bonsais, els que cuida els fills...». Les imatges són en blanc i negre: «En un moment donat del confinament ja no sentia el color, que també distreia molts detalls de les fotografies». La música que acompanya el vídeo, Handel: Rinaldo Lascia ch'io pianga: «És una òpera perquè sempre representa un cert drama que crec que és el que ha representat aquesta crisi.

Sobre les diferents maneres de viure el confinament que ha plasmat: «Hi ha un moment en les cares de la gent que són una mica inquietants» observa Gibert: «En alguns pisos petits vivia molta gent i per alguns sortir a prendre el sol era un mèrit: de la finestra treien un braç o el peu, d'altres tenien una sortida més gran. He retratat uns nens que es disfressaven amb plàstics negres, creant un món en un espai reduït». Volia una música suggerent». L'edició i el muntatge ha anat a càrrec de Dolors Gibert i Carles Gorbs. Gibert ha exposat anteriorment a la Sala d'exposicions de Ca Revolta: La revolta de les urnes, i el mes de febrer passat, Miscel·lània. L'artista que considera acceptar bé la soledat vol fer un nou vídeo amb imatges més personals captades dins de casa.