La Taula Comarcal de Maltractaments a les persones grans de Figueres, improvisà la setmana passada diverses activitats relacionades amb la gent gran, entre elles, una xerrada sobre edatisme i maltractament a les persones grans, acollida al Museu Empordà, el passat dijous.
GlòriaPla, psicòloga i tècnica de l’equip d’Atenció a les Famílies i Envelliment Actiu de Benestar del Consell Comarcal, encapçala «parlem de les persones grans, però parlem per elles i s’ha de comptar amb elles». D’altra banda, PilarMonreal, professora de psicologia de la Universitat de Girona (UdG), reivindica la visibilitat de les persones grans «ens interessa deixar empremta de la nostra història al món» i afegeix que «els anys aporten expertesa i facilitat per connectar coneixements». Així i tot, la imatge social sobre l’envelliment, és un concepte que determinen de «tabú» i també és una etapa de la vida oblidada pels joves i per la societat, en general.
«L’envelliment no atrau els joves», assegura Monreal. Fet que desconcerta perquè el futur laboral i social dels joves és coincidir amb «persones d’edat», diu. La vellesa és vista de lluny, com una etapa que mai arribarà als joves i, no obstant això, l’edatisme és un terme que «pot generar prejudicis», declara Pla. A més, l’ús d’un llenguatge inadequat obre pas a comentaris discriminatoris, així com, quan s’empra la paraula «avi», per generalitzar un col·lectiu a partir d’una edat, que sol coincidir amb la jubilació.
La societat tendeix a un sistema binari que no reflecteix la realitat, ja que «la vellesa és diversa», expressa Pla. En aquest sentit, la vellesa no és la mateixa per a tothom, per això, «cal respectar-ho», defineixen ambdues.
Existeix un estereotip social que genera «micromaltractaments, moltes vegades involuntaris» exposa un oient. En aquesta mateixa línia parlar de tercera edat en els mitjans de comunicació pot suposar no reconèixer les persones grans «som vells i existeix la vellesa», apunten les expertes. Però l’etapa no té per què vincular-se amb una «discapacitat», és a dir», «la vellesa és també una oportunitat». Segons Monreal, la UdG compta amb persones grans que decideixen estudiar segones carreres. De la mateixa manera que les persones grans també tenen relacions afectives, «encara que costi d’assumir», reflexionen. Per tant, si un concepte es materialitza socialment, es crea un prejudici social imminent que vincula les persones grans com a vulnerables i incapacitades per dur a terme segons quines accions, «s’associa l’edat amb les capacitats», sostenen i és quan es cau en el parany.
La sobreprotecció pot suggerir anul·lar les persones. En conseqüència d’això, una dona del públic posa en relleu l’educació «abans l’àvia tenia una funció dins la família i ara hi ha menyspreu a la gent gran». Així mateix, el respecte a les persones grans rau, en gran part, en l’educació de les famílies, «el comportament: com actua la família amb aquesta persona?» es qüestionen les oradores i el públic afectat. Canviar la mirada implica modificar l’actitud, «hem de ser coherents amb el discurs», indiquen les ponents.
Durant anys, les famílies vivien juntes dins d’una mateixa llar, des d’avis fins a nets i actualment aquesta tradició s’ha perdut perquè «han canviat els temps», determinen. De fet, una senyora del públic opinava que «s’ha perdut la tolerància i una falta de respecte generalitzada», que es denota en les generacions joves. El «rol de ser avi ha transcendit», però, d’acord amb el públic «la nostra generació obrí el camí a les relacions sexuals i serà la que obri camí aquesta nova etapa», el retorn a la convivència intergeneracional.
Empoderar la paraula de la gent gran perquè «puguin decidir sobre la seva vida, és un poder increïble», manifesta Pilar Monreal. De fet, «estem parlant d’un dret», denuncia Glòria Pla. És fonamental que les persones envelleixin amb un sentit. «Et jubilen i l’endemà: qui soc jo ara?», es qüestiona la docent. Pla ho complementa pronunciant que «ens fem grans dia a dia», i cal establir una continuïtat.