Entrevista

Teresa Juvé: "Quan parlo sola, em dirigeixo a Josep Pallach, com si fos aquí"

Teresa Juvé és la vídua del polític figuerenc i una prolífica escriptora als 95 anys

23.04.2016 | 08:03
Teresa Juve, a casa seva.

Teresa Juvé (Madrid, 1921) és la vídua de Josep Pallach, però és també una prolífica escriptora que amb 95 anys es lleva cada dia amb la il·lusió d'investigar i escriure noves trames detectivesques per a les seves novel·les. En aquesta entrevista, recorda amb simpatia com va conèixer el seu home unes vacances d'estiu a Cotlliure. "Jo sempre en dic el meu home", ens diu. I ens confessa que en segueix enamorada.

La trobem a casa seva, a Esclanyà, immersa en la lectura d'una novel·la. Deixa l'exemplar al capdamunt d'una pila de títols de l'autor supervendes Jo Nesbø. La casa és plena de llibres, i també de fotografies familiars.

Què està llegint en aquests moments?

Ara estic llegint 'L'énigme des Blancs-Manteaux', un llibre francès de Jean-François Parot, d'una col·lecció de detectius del segle XVIII, perquè, com que escric sobre detectius del segle XVI, m'agrada veure com són els d'altres segles. De fet, estic rellegint. M'agrada tornar a llegir aquests llibres perquè així m'adono més bé de com ho han tractat.

Què troba en segones lectures?

Em permeten analitzar aquests autors que m'han precedit. També trobo lectures noves que m'agraden, però sobretot llegeixo novel·la policíaca.

Cada dia escriu?

Sí, escric les meves novel·les de policies, les d'en Portanveus. Fa poc s'ha publicat La Trampa.

Com contextualitza la Catalunya del segle XVI en un escenari d'investigacions detectivesques?

És molt fàcil. A Catalunya existia el portanveus, que tenia una cort de justícia, amb un jutge, amb un escrivà, amb un agutzil. La seva obligació era anar de vegueria en vegueria per comprovar com estava la situació, si hi havia problemes, com es podien tractar... Em va agradar molt aquest personatge i convertir-lo en un detectiu, que es dedica a veure com han passat les coses, com s'han de tractar i, naturalment, com tots els detectius, ha d'acabar resolent el problema.

Per a l'escriptor, és important llegir molt per documentar-se?

Sí que és important, però ara tenim la sort de tenir internet. Ara ja no cal consultar llibres sobre la història de Catalunya si et cal algun detall ara el busques a internet i el trobes.

Què hauria dit Josep Pallach si hagués tingut accés a tanta informació com la que dóna internet?

No crec que s'hi hagués interessat gaire, però hauria vist que jo tinc raó quan busco coses a internet. Ell no era gaire amic de les coses modernes, s'interessava per la pedagogia, per la política, però per les coses aquestes no gaire.

Podria posar un exemple de "les coses aquestes que no li interessaven gaire"?

Per exemple, quan érem més joves, jo em vaig comprar una màquina fotogràfica i feia fotografies, sobretot d'ell. Em va venir de gust poder-les revelar jo mateixa i em tancava al lavabo per revelar. Mira, aquesta n'és una [ens mostra una de les fotografies que li va fer a Josep Pallach]. La vaig fer i la vaig revelar. Si t'hi fixes, ell m'està mirant com dient: 'Tens unes coses extraordinàries'.

En el seu dia a dia passen coses extraordinàries?

És molt normal. Em llevo, esmorzo, tinc cura de la meva gossa, Forest. Me l'ha donat el meu nét. Molt simpàtica i molt amable. Camino, fent passejos de mig quilòmetre, camí amunt camí avall. I, després, començo a escriure, a repassar, i sempre tinc correccions.

Escriu al matí i a la tarda?

A la tarda ja no escric. Miro la televisió francesa. Estic acostumada a menjar a l'hora francesa i a seguir les notícies a l'hora de França. I al vespre em poso el 3/24. També llegeixo el diari a l'ordinador.

De la tele, només mira notícies?

No, també segueixo una sèrie policíaca, la d'en Maigret, de Georges Simenon. Me la sé de memòria perquè tinc tots els llibres de Simenon. Després tanco la tele i llegeixo.

Vol que parlem de Josep Pallach?

M'agrada molt parlar del meu home.

Com es dirigia vostè a ell?

Jo li deia pare.

I ell, com li deia a vostè?

Teresona. És l'única persona que s'ha dirigit així a mi. Tothom sempre m'ha dit Teresa, i molt ocasionalment la meva mare m'havia dit Teresita.

Hi ha molt de Pallach en la seva vida?

Ho és tot. Ho visc tot tan diariàment amb ell! Quan parlo sola, a casa, em dirigeixo al meu home, com si fos aquí. El coneixia molt bé i crec que ell em respon.

Per a vostè és molt important que no caigui en l'oblit.

Cal que sigui recordat. Fa uns mesos vaig dir al director de la Fundació Josep Pallach que em semblava que havia arribat el moment de tornar a treure a la llum les idees del meu home. Li vaig demanar tornar a editar el llibre La democràcia, per fer què?. S'ha reeditat i ha tornat a sortir a la llum el seu pensament. Era tradicionalista com a català però no com a polític. Políticament veia el futur, no el passat. La prova és que era federalista quan aquí encara ningú havia sentit a parlar de federalisme.

La petja de Pallach és profunda.

Ja ho crec. L'altre dia li deia a la meva filla que necessitem que els joves agafin la responsabilitat del país i que si tornen a servir-se d'ell s'estaran servint d'un referent jove, perquè el meu home va morir jove.

Com es van conèixer?

Ens vam conèixer quan ell baixava del tren a l'estació de Cotlliure. La meva germana feia moltes coses, i en una reunió d'estudiants es va fer molt amiga d'un noi que era molt amic del meu home. Ell venia de París i nosaltres estàvem de vacances a Cotlliure.

I vostè era a l'estació en el mateix moment que ell hi arribava?

Sí, l'estava esperant, perquè la meva germana em va demanar que li busqués una habitació. Jo no el coneixia, però m'havien dit tantes coses d'ell, com que seria un gran polític... El meu germà petit i jo el vam anar a rebre a l'estació com si fos una persona molt important. Vaig comprar un ram de flors perquè sabíem que a les persones importants sempre les esperava un nen amb flors. Quan va baixar del tren, ell i jo vam començar a parlar, i el nen, pobret, es va quedar allà sol amb les flors.

Va ser un amor a primera vista?

Absolutament. Vam començar a parlar, vam començar a caminar, vam seguir parlant i mai més no vam deixar de fer-ho. Al cap d'un mes i mig, ja ens vam casar.

Tan de pressa?

Sí. El més divertit va ser com em va demanar la mà. Ens estàvem banyant a la platja amb uns amics. Jo estava asseguda en una roca, mirant el mar, i ell, davant meu, em va dir: ´Hem de fer-ne via per casar-nos, Teresona'. Res més. I li vaig dir que sí, que ho faríem tan aviat com poguéssim.

Va ser casualitat que vostè estigués de vacances a Cotlliure aquell estiu del 48?

Nosaltres vivíem a Tolosa i, com ens guanyàvem bé la vida, vam decidir anar a fer unes vacances a Cotlliure.

Com es guanyaven la vida en aquell temps?

Jo ajudava el meu germà a fer sabates. Quan va venir la lliberació, com en diuen allà, un company meu del maquis, que havia estat a prop d'una ciutat que fabricava pells, ens portava cuir i nosaltres fèiem sabates. Jo cosia i el meu germà feia totes les formes. En realitat era un mercat negre i ens guanyàvem bé la vida. Jo, a la tarda, anava a estudiar a la universitat i, al matí, treballava amb el meu germà.

Com va ser la vida a França?

Vam poder entrar a treballar tots dos, el meu home i jo, al que va ser el primer institut mixt de tot França, a París, gràcies a un professor d'universitat amb el qual ens havíem conegut a la resistència.

De què impartien classes?

Tots dos fèiem classes de castellà. Era un institut experimental. El director volia no només que fos mixt sinó que es fessin proves de pedagogia.

Pensaven quedar-se a França o tenien previst tornar?

El futur de Catalunya sempre el teníem molt present. Sempre parlàvem de futur. Pensàvem que la nostra estada a França seria provisional. No podíem ni imaginar que seria tan llarga i que no podríem acabar tornant fins al 70. L'Antònia, la nostra filla, va néixer allà. Ens vam casar al 48 i ella va néixer al 49. Ella sempre s'ha sentit filla de refugiats. Té la doble nacionalitat.

Què podien fer des de l'exili?

Penso que la gran obra del meu home a l'exili va ser el diari Endavant, del qual era el principal redactor. Cada dia hi treballava, amb articles seus i d'altres companys, però principalment seus. L'imprimia un impresor amic francès, i es distribuïa clandestinament, a França i a Catalunya. No en tinc cap exemplar perquè quan vam tornar era normal que no portéssim res que ens pogués plantejar problemes. Ja n'érem prou, de problema, nosaltres mateixos. He trobat un treball molt bo de la Fundació Rafel Campalans, que en parla. Us el recomano.

Què és el que l'atrau tant del segle XVI que vulgui recuperar a les seves novel·les?

Que agafaven el camí de la transformació i de la modernitat. Hi havia aquella mania de la unificació dels països, amb Felip II a Espanya; a França amb els borbons; així era la política del moment. A mi m'interessa aquest país quan, a punt d'anar cap a la unificació, encara era Catalunya. Encara que formés part del Regne d´Aragó, Catalunya tenia la seva identitat.

Hi ha un missatge reivindicatiu als seus llibres policíacs?

No tan reivindicatiu com de renaixença. Mostro una Catalunya tal com era sense discutir amb els altres. No existia la idea de la ­independència, perquè ja la tenien.

A «L'Aiguamort a la ciutat» i «Tu ets jo» toca un altre registre.

Sí, són llibres de records. El més nou és 'Tu ets jo', i té com a ­subtítol 'Flaixos per al meu bloc'. Recullo moments del present que em remeten a moments del passat.

Té olors el seu passat?

Precisament, començo el llibre amb una olor, amb la de la lila. Quan jo era petita, vivíem en un edifici amb veïns al barri de Chamberí, a Madrid, i a la part de darrere hi havia un jardí amb molts de lilàs, que desprenien molta olor. Aquesta és una olor que sempre m'ha agradat que m'acompanyi.

APUNTS BIOGRÀFICS D'UNA GRAN LECTORA I UNA ESCRIPTORA INESGOTABLE

Teresa Juvé Acero va néixer el 1921 a Madrid, d'on era la seva mare. Gran lectora des de ben petita d'autors de les lletres castellanes, el seu pare, català, va despertar-li l'interès per la poesia catalana tan bon punt va aprendre a llegir.

L'escriptora es va aficionar a les novel·les policíaques i també als relats biogràfics. Ha publicat els següents títols: La charca en la ciudad (1963 [inèdita]); El último guerrero (Planeta, 1986); El portantveus s'ha equivocat (Columna, 1997); La "commedia dell arte" sota sospita (Proa, 2000); Un crim a l'Armada Invencible (Proa, 2000); Juguesca mortal (Proa, 2002); Els assassins eren més d'un (Proa, 2002); L'aiguamort a la ciutat (Rúbrica, 2005) i Tu ets jo. Flaixos per al meu blog (Meteora, 2015).

L'octubre del 1948, es va casar a França amb el mestre, pedagog i polític català Josep Pallach (Figueres, 1920 - l'Hospitalet de Llobregat, 1977) i van viure a París. Pallach va ser el primer lector dels treballs literaris de la seva dona i qui la va encoratjar a escriure.

Quan li feia una fotografia, Josep Pallach no mirava la càmera. Els ulls anaven dirigits a la seva dona, que estava amb el disparador a punt per immortalitzar el seu rostre.

En el seu racó de treball, a Teresa Juvé no hi falten l'ordinador, els bolígrafs, el telèfon, els papers, les ulleres, els llibres i, sobretot, les fotos: del seu home, la seva filla, els néts, els besnéts i de la platja de Cotlliure, on Josep Pallach se li va declarar.

Fa seixanta anys que condueix i té un petit vehicle aparcat a la porta de casa. Tot sovint l'agafa per anar a comprar al supermercat. El té endollat perquè porta bateries.

La caligrafia de Teresa Juvé és clara i entenedora. Té el costum d'escriure tots els seus textos a mà i després els va transcrivint a l'ordinador.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema