guspira

EL FER I DESFER PERMANENT

09.10.2016 | 06:30
EL FER I DESFER PERMANENT

Sota el franquisme, tots els propietaris de cotxes ho sabien: quan el govern deia que no anava a pujar el preu de la benzina, calia omplir el dipòsit perquè l'augment era imminent. Els preus no eren lliures sinó regulats en mans del govern.
Ara succeeix un fet comparable, respecte al fet que les afirmacions del govern de la Generalitat són magnífiques per esbrinar -per oposició- què passarà. Penso en el referèndum d'autodeterminació. Senzillament no n'hi haurà.
No sé vers on evolucionarà la cosa, si és que tan sols evoluciona. Però la seva impossibilitat final és de l'ordre del 100%. El que esdevé incomprensible és que la Generalitat estigui aferrada a la mateixa cançó de l'enfadós. Com les lletres de canvi totes aquestes afirmacions venceran un dia. A l'únic que se li nota alguna preparació per al capgirell és a Carles Puigdemont. Diu el mateix que tots, però la boca se li va posant més i més petita. Demostra ser més murri, cosa ja sabuda. Havent embarcat en el seu carro a la CUP, Puigdemont podrà generar una crisi de la coalició secessionista en el segon que s'ho proposi. Amb la CUP resulta més fàcil que no pas trobar un nen a qui li agradin els caramels. És dit i fet.
Abans, s'haurà de recuperar la serenor en la política espanyola. Possiblement sigui més fàcil. De moment, tot és tan gros que costa d'imaginar tornar a la situació anterior. Suposo que, tant en política espanyola com catalana, hi ha qui es treu de la màniga algun element de la teoria de la conspiració. Però jo no ho sé veure. Crec que tot va de veres. Ens hem anat ensorrant i senzillament estem ensorrats.
El problema es complica quan constates que no hi ha pràcticament candidats a resoldre res. Vol dir que tothom està espantat i que el premi, una Espanya i una Catalunya assenyades, no es veuen fàcils d'assolir. A més, sense estar tan malament, la resta del món tampoc roda rodó. No és el moment de beure xampany ni de menjar croquetes a gust.
Tot el món es veu fraccionat. No es pot dir que "tot" un país vagi bé. Encara menys un sector determinat de països. Cal entrar molt més en els detalls, en polítiques sectorials i, sobretot, en tradicions concretes. De vegades veus que els secessionistes volen agafar "tota" Catalunya i el resultat és nul. Per això, arreu la legislació es torna molt específica i complicada. A França es veu especialment bé. Potser és perquè hi havia una vella tradició de grans paquets legislatius. Ara s'han acabat.
La producció legislativa ha decaigut i sobretot ha perdut molt el nord, mentre han desaparegut les cabòries que li donaven una falsa base. Ara les frases grandiloqüents fan més aviat por.
També fan por pensadors que d'entrada es podrien considerar adients. Per exemple, les idees de John Kenneth Galbraith s'han allunyat dels diaris. Ja no és un referent, malgrat que la situació objectiva semblaria que el tornés a transformar en un referent d'actualitat. No és així. Tan pràctica com pensament, tot està rebaixat al nivell de primeres aproximacions. Fins i tot els passa als marxistes leninistes de Podem, que ja és dir.
Estem intel·lectualment força nus en un món que es refà avui, es torna a destruir demà i s'embolica demà passat. Quin trist espectacle. És el fer i desfer permanent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema