Fa uns dies que es troba a Internet una significativa "carta oberta" dirigida a Joan Saura. Està signada per una senyora que diu ser una malalta de la Síndrome de Fatiga Crònica.

Manifesta que va participar en una reunió celebrada en l'edifici ocupat durant una setmana pels antisistema a la plaça de Catalunya de Barcelona. Diu que va tractar sobre "politització de les atencions mèdiques". Afirma que hi participaren malalts, tetraplègics i dones immigrants, sense precisar cap nombre, ni res més.

Afirma que "es va fer un treball seriós de reflexió sobre com organitzar-nos entre tots, ja que ni el Govern de la Generalitat, ni el de Madrid, ens presten l'ajut mínim que necessitem". D'entrada tinc tendència a creure'm que la carta és d'una malalta real, condició física que mereix respecte.

Però aquí s'acaba aquest aspecte del problema. En efecte, si aquesta senyora creu que, de la mà dels antisistema s'arreglarà, o tan sols atenuarà la seva malaltia, resulta que la senyora té un segon problema, també greu. L'existència d'aquest darrer problema està acreditada per la resta de l'escrit, que és un elogi desenfrenat dels pocavergonyes violents, dits antisistema. Creure's, o voler fer creure, que els antisistema són la solució per a res és una barbaritat absoluta.

Sense voler fer cap demagògia -cosa que tots hem d'evitar, si bé potser alguns no ho assoleixen- voldria recordar el cas del pobre policia municipal de Barcelona que fa anys que pateix una paràlisi total. És a causa d'haver rebut un test al cap, des d'un terrat, en ocasió d'una justificada intervenció policial contra un indeterminat -com sempre- grup antisistema, que havia organitzat grans aldarulls en el barri barceloní de Gràcia.

També voldria recordar una coneguda frase d'un dels més grans poetes alemanys de tots els temps, Friedrich Hölderlin (1770-1843): "quan l'home vol crear el paradís a la terra sol crear un infern". Aquest va ser el cas dels dos totalitarismes del segle XX, el feixisme i el comunisme. El primer està mort, mentre que les escorrialles del segon voldrien perllongar la seva agonia.

No crec que mai hi hagi hagut cap eslògan tan aparentment meravellós com un exposat per Karl Marx en el seu treball Crítica del programa de Gotha. És: "A cadascú segons els seus mitjans, a cadascú segons les seves necessitats". Stalin encara el va voler perfeccionar, per dir-ho així. Ho féu mentre assassinava desenes de milions de persones. El resultat fou: "A cadascun segons les seves necessitats, a cadascun segons el seu treball".

Malgrat els seus bells mots, tots els col·lectivismes en general i el comunisme en particular mai no han millorat la salut de cap poble. L'han empitjorada arreu, i molt particular a Cuba, on vaig poder visitar diversos hospitals, perquè allí un o dos dòlars obren totes les portes. També ho vaig veure a la desapareguda URSS, a la desapareguda Iugoslàvia, a Polònia, al Vietnam, a Hongria i no dic res d'aquella gran presó - però subvencionadora de grups com els antisistema d'ara i aquí - que va ser l'Alemanya comunista.

El comunisme, com els antiglobalització i totes les púrries col·laterals que es vulgui sempre han usat grans principis i grans problemes humans - com ho són les malalties - per fer passar gats per llebres. El resultat ha estat desastrós.

El cas més paradigmàtic ha estat el problema de la pau. Els comunistes, ara canviats de noms i més radicalitzats que mai, sempre se n'omplen la boca. El seu primer referent concret és l'anomenada Crida d'Estocolm aprovada pel Consell Mundial de Partidaris de la Pau, de control soviètic absolut, el març del 1950.

Alexander Fadeev (o Alexander Alexandrovich Fadeyev, segons la transliteració que es prefereixi) (1901-1956), cap de la delegació soviètica a aquella reunió va escriure: "El text (de la crida), escrit per Stalin personalment, va ser tramès (al consell citat, pretesament independent) a través de l'ambaixada soviètica. Aquell text fou acceptat per tots els delegats del Comitè Permanent (d'aquell moviment) sense cap canvi".

Va ser una enganyifa, manipulant malvadament grans principis, atès que la pau és un tema cabdal, com ho és la salut humana.

Quant a les vies per assolir la pau o la salut, la púrria antisistema no forma part de cap solució, ans el contrari. Finalment, respecte als atacs del món antisistema a Joan Saura, resulta ser un cas antagònic al del mite del déu Saturn, que es menjava els seus fills. Ara són els fills del comunisme els que es volen menjar el seu pare ideològic.