Holanda va canviar la nostra manera d’entendre el futbol. El fitxatge de Johann Cruyff pel Barça, l’estiu de 1973, es va convertir en un traspàs de rècord a l’època i marcaria per sempre més el club blaugrana. Però el llegat dels Països Baixos és molt més ampli. El món de l’art venera Rembrandt, Van Gogh i Mondriaan. Són modèlics en el transport individual, és el país amb més bicicletes que persones. Són el principal rebost agrari d’Europa i, entre d’altres, també pioners en energia eòlica, els seus molins impulsen trens amb mig milió diari de viatgers.
Holandès també és l’origen d’una tendència que m’ha cridat l’atenció darrerament. Si durant dècades hem vist arribar d’Orient pràctiques vitals destinades a recuperar l’equilibri i el benestar emocional, el país que floreix sota el nivell del mar és l’origen del niksen. Aquest corrent, que traduirem com «l’art de no fer res», convida a gaudir de l’estat d’inactivitat conscient. És a dir, deixar de fer per començar a ser.
Vaig descobrir l’existència d’aquesta proposta aquest estiu després de constatar, una vegada més, com les persones canviàvem la hiperactivitat laboral i familiar, per la ultraactivitat lúdica. Substituïm uns compromisos per uns altres, com si intentéssim evitar qualsevol opció d’avorriment. Una actitud que també té nom propi, l’ocifòbia, definida com el neguit a tenir la sensació de perdre el temps. Ara, gràcies al niksen, no fer res deixa de ser sinònim de ganduleria i pren noves connotacions positives. Aquestes breus pauses conscients acaben essent una vacuna contra la sobreocupació i l’estrès de la vida accelerada que acaba passant factura a la nostra salut tard o d’hora.
Temps tindrem per comprovar, com va passar amb el futbol fa prop de mig segle, si un dels països que millor equilibra la vida laboral i personal també ens acaba de descobrir una fórmula simple per gaudir de la vida d’una manera més feliç, relaxada i eficient. A partir d’ara, ja podem badar conscientment.
