Els bebès venen de París i les rotondes, també. La paternitat dels giratoris és de l’arquitecte francès Eugène Hénard. L’any 1907, va dissenyar la circulació en sentit únic al voltant de la plaça de l’Étoile (avui Charles de Gaulle, al voltant de l’Arc del Triomf) i a la plaça de la Nació. Aquella solució, que s’ha convertit en un malson per alguns conductors, va arribar a Espanya quasi set dècades més tard, a Palmanova (Mallorca) el 1976. A partir de la dècada dels noranta, la seva presència es va multiplicar a les nostres carreteres i avui ja es compten per desenes de milers.
Sempre m’ha sorprès com alguns urbanistes, segurament empesos per polítics i promotors, han provat de personalitzar el paisatge urbà. Les rotondes s’han convertit en els espais perfectes per una eclèctica varietat de manifestacions de gust, com a mínim, sovint qüestionable. Gustibus non disputadum (Per a gustos, els colors). Aquest estiu, cavalcant per les terres del Quixot, em va sorprendre trobar giratoris coronats amb un helicòpter, un cotxe de bombers i, fins i tot, amb la maquinària d’asfaltatge que, de vegades, trobem aparcada al costat de les carreteres. Investigant una mica, he comprovat que el tarannà quixotesc no és exclusiu de la Manxa. A Tenerife, hi han plantat un ninot de neu. A Múrcia, una composició de pernils. A Torrejón de Ardoz, un F-4 Phantom. A Boadilla del Monte, un osset gegantí saluda els incrèduls conductors. I la llista sembla inacabable.
Per això, com passa sempre que tornes d’un viatge, penso que aquí no estem tan malament. M’agrada conduir, per exemple, envoltat de les cinc escultures instal·lades a la Ronda Sud de Figueres. És un luxe gaudir de l’art de Ricard Anson, Daniel Lleixà, Josep Ministral, Ramon Pujolboira i Lluís Roura a peu de carrer. Un patrimoni que, segurament, mereixeria un millor manteniment per disfrutar d’unes obres que són un bon exemple del tarannà d’aquesta terra d’artistes.
