El missatge em va arribar com un S.O.S dins d’una ampolla de vi escumós llançada al Mar Serendipity i recollida per un mariner de l’Open Minds: «Mirem entre tots de no fer morir definitivament aquest creador empordanès. Guardem, cataloguem els seus llibres i manuscrits, les seves solfes. Fem-ne una tria, si cal. Però no l’oblidem, en Baldomero Salabert». Signava aquest prec tan vehement Narcís Pijoan, advocat, crític d’art i escriptor. El lloc i la data: setmanari Ampurdán, pàgina d’articles d’opinió «Si fa no fa», 20 d’abril de 1994. Qui devia ser l’aital Baldomero Salabert?
La lectura de l’article sencer d’en Narcís Pijoan i la pinzellada biogràfica que l’amic Joan Ferrerós n’havia fet dins de Benvolguts absents (2002) m’oferien el retrat d’un empordanès surrealista, dalinià, entramuntanat, socialment molest, pintoresc… Vaig llegir les seves dues obres publicades per editorials de Madrid (Cuentos de niños para adultos, 1951) i de Barcelona (la novel·la Una maleta, 1957), i vaig ensumar-me que en Mero Petit (el seu àlies) devia tenir una personalitat bipolar, el pol oposat al seu tarannà esbojarrat i addictiu a la nicotina i la beguda espirituosa es trobava en la tendresa moral, el sentimentalisme dels contes, en la seva fantasia gegantina, el seu geni creatiu d’una novel·la noir molt peculiar. A més a més, Salabert havia rebut alguns premis literaris en forma de publicació; com és que el seu nom no havia deixat empremta?
Amb la pulsió que em genera aquesta mena de curiositat, vaig fer recerca de més documents amb el programa Regira de la biblioteca figuerenca. Déu n’hi doret! La seva etapa literària va ser curta, fèrtil en la dècada dels 1950, però variada en gèneres (narrativa, prosa poètica, columnista de Vida Parroquial, Canigó, Ampurdán…, teatre?), amb un estil i llenguatge innovadors que auguraven un camí de professional de la ploma.
Un crític madrileny el va considerar «una de las más firmes esperanzas de nuestra literatura actual». Era una floreta hiperbòlica interessada? Vull creure que no.
De tot el material aplegat, he confegit un llibret per donar a conèixer el seu talent com a faulista. Tant de bo que trobi un mecenes que m’estalviï l’autoedició a la qual estic força abonat.
En la resta d’aquest article, voldria remarcar que com a col·laborador laic de Vida Parroquial va escriure no menys de 30 articles, majorment amb el pseudònim Quermansó en la secció «Apuntes ciudadanos». Alguns són de contiguts del costumari festiu anual, de temes religiosos, però també on exposava la percepció crítica d’alguns afers ciutadans.
La lectura de «Figueras, ciudad de las bicicletas», «Las calles», «Después del mercado», «Casos y cosas de la Rambla», «Los coleccionistas de Cajas de Fósforos», «Amanecer en la ciudad», «Figueras, capital del Ampurdán», «La xerinola dels aucells» o «Han asesinado un letrero» ens revelen un articulista de molts de quirats, això sí, d’un refinament poètic inusual en el gremi dels assagistes.
En Mero Petit no parla de les desventures ciutadanes amb punxó polemista o irònic. Utilitza una sintaxi elegant i un lèxic del rondallaire cultista: «La ciudad se desangra por este manojo de ramales cargados de recuerdos esperando los jueves, –los mercados, hoy tan olvidados– para robustecer la prestancia de capital acogedora y alegre […] como histórica y hermosa, voluble y cariñosa, Figueras se lo merece [el títol de capital de l’Empordà], aunque haya alguien que crea que esto que escribo sea un pasatiempo de un pseudo escritor».
Un dels dos epigrames que Fages de Climent dedicà al nostre autor deia així: «En Mero, amo del bar Novel, / dins el seu cor s’afigura / que té a casa el Premi Nobel / de literatura». No cal cercar malevolència en aquests quatre versos, però en Mero Petit li podria haver respost referint-se a la seva pròpia obra («este libro»), diminuta per comparació amb la grafomania de lo Gaiter de la Muga:
Si este libro se pierde,
como puede suceder;
es de Fages de Climent
que lo ha de menester.
D’enginy, en tenia a dojo.
