A les 2 del diumenge 29 de maig comença el viatge amb el Toyota, amb dos companys de l’Associació «Amb les teves mans», per anar al Marroc per visitar experiències socials d’ajuda a les dones emigrants, sobretot a les parteres. L’Associació per la Infància i la Família amb la col·laboració d’una ONG andalusa ens ha convidat a visitar-los. Mil cinquanta quilòmetres per arribar a l’Hotel La Yedra, a Antequera, previ sopar a Fuenteovejas, a Santa Cruz de Mudela (Ciudad Real).
A les 10, del dilluns 30, ben puntual, el ferri ha sortit d’Algesires cap a Ceuta. Una hora de trajecte. Una hora més per passar la frontera. Recuperem una hora en el rellotge. Mòbils per fer fotos, sense dades. Hora i mitja de conversa amb la coordinadora del projecte. Avancem temes de demà, segons estava en l’organigrama.
L’Associació ens explica que té fins a quaranta treballadors: coordinadors, assistenta social, secretària, psicòleg, educadors socials, educadors de carrer... amb una quinzena de voluntaris/es. En total tenen 125 persones a càrrec seu: beneficiaris, infants, joves i mares amb fills, distribuïts en quatre centres i sis pisos (cases d’acollida). La majoria d’infants són derivats pel Jutge de Menors, sense assignació pressupostària.
Ja el dimarts, els coordinadors ens expliquen com fan els projectes: organització de les activitats; la justificació; l’avaluació; la petició per l’ampliació per dos anys més. En concret sobre el tema de Maternitat, ara tenen quatre pisos, amb quinze persones (mare-nens). En principi cada usuària pot estar 10 mesos al pis; tot i que a vegades s’allarga fins a 20 mesos. Mentre són sota la seva tutela reben formació (cuina, estètica...). Tenen molta demanda, i hi ha llista d’espera. Una doble problemàtica: no és fàcil llogar pisos, i segon, que el Govern de Marroc no accepta que hi hagi «centres» de maternitat per a immigrants.
Dimarts, matí, visitem el Centre de Nenes. Onze nenes i noies de 17 a 20 anys. (En el Centre de Nens, n’hi ha vint. No el visitem). És un Riad, on tenen cuinera, però el menjar el fan les noies per torns, i la cuinera el supervisa.
En les visites als pisos de dones subsaharianes, escoltem relats inversemblants, que fan esfereir: algunes han aconseguit papers, sovint falsificats, per poder viatjar, si tenen diners suficients, en avió, fins a Rabat. La majoria havien fet el camí pel desert, a voltes a peu, i han vist morir molts companys per set i esgotament, i quasi totes acaben als boscos de l’entorn de les ciutats properes al Mediterrani.
A algunes dones no els hem preguntat la seva història. Les tres d’un pis van venir al Marroc en avió. El fet de viatjar en avió no els treu de situacions de misèria a elles ni a les seves famílies. Moltes han caigut en la prostitució o altres problemes. S’acaben els diners, i van a parar als boscos.
Una d’elles va obtenir diners per agafar una pastera; que va naufragar. Es van salvar ella, el seu home i la nena. El nen va morir al Mediterrani. La Marina marroquina els va recollir. A l’hospital, van posar oxigen a la nena. El fill mort ni el va veure, sols en fotos. Els tres supervivents van anar a viure a Rabat, i el pare de les criatures, sense pagar el lloguer, va acceptar la repatriació al seu país, i les va deixar soles; a més la va deixar prenyada. La van fer fora del pis, i va tornar al bosc. Va ser rescatada per l’associació, i fa tres setmanes que va néixer el nen. Ara està relaxada i bé, en el pis. Vol continuar estudiant per trobar una sortida professional. Ja no vol tornar a provar de passar.
El dimecres, 1 de juny, ens expliquen que les principals despeses de l’Associació són: lloguers, llum, aigua i butà, i el menjar per a 125 persones. En un altre pis, hi trobem dues dones de Costa d’Ivori: una és catòlica i l’altra musulmana. Al pis hi ha una tercera dona, que ara està en formació. El sopar amb diferents membres de l’associació marroquina i andalusa és molt cordial, animat i franc; acaba a quarts d’una de la matinada. Ells ens demanen que valorem, estudiem i analitzem el que hem vist i sentit, i estan interessats que els ajudem, de la forma que sigui. Tenen canals (segurs) per fer arribar coses a lloc.
Nosaltres, pendents d’una reunió, i de la visita de l’agost, creiem que podem col·laborar i ajudar en diferents aspectes: la possibilitat d’apadrinar (nois/es) per pagar-los educació, menjar o sostre, o la possibilitat d’apadrinar una nova casa (la cinquena) per a dones parteres, ELNA 1. Amb un crowdfunding per aconseguir uns 20.000 €.
A les 5 del dijous, toquen diana. Arrenquem cap a Sebta (Ceuta). Al Bar de La Cantonada, un rifeny ens serveix un entrepà, suc de taronja i cafè amb llet. I amb un somriure, afegeix: jo també soc independentista, com vosaltres! Sortir amb temps, té premi. La frontera, molt tranquil·la. Avui fa cent dies que va començar la invasió russa a Ucraïna. Avancem la sortida del ferri, el de les 10.30 en lloc de les 11.45 h. Guanyem més d’una hora per anar fent camí. Arribem a quarts de deu del vespre a l’Hotel Canadà de Benicàssim (Castelló). Bon sopar de tapes de peix, al davant de l’hotel.
El divendres, al migdia, s’acaba el viatge, i comença la feina per trobar recursos per aquest nou projecte d’«Amb les teves mans».
