Fa tres setmanes vaig ser un dels afortunats en poder assistir al Casino de Begur a l’estrena del film Alcarràs, de Carla Simón, guanyadora de l’Os d’Or a la Berlinale, el febrer passat. Un film que s’està guanyant, en quatre setmanes, la xifra de tres-cents mil espectadors, tot un rècord aquest 2022. Rodada en català de ponent, explica la crisi que viu la producció de la fruita dolça en una família, del Pla de Lleida, on els actors són amateurs.
Els meus orígens familiars són pagesos del Gironès; entre la feina de carter del pare i de modista de la mare, encara hi havia temps per una petita granja de porcs, un galliner i uns camps de fruiters. Quan ja tenia carnet de conduir, vaig matinejar molts dies per acompanyar la mare a vendre els préssecs i les prunes al mercat del Lleó de Girona; fruita que amb el pare havíem recollit el dia abans.
Molts d’aquells camps de la família són ara terrenys del Polígon industrial de Celrà. La transformació que ha viscut aquell entorn en els darrers cinquanta anys ha eliminat quasi del tot el treball agrícola, i la proximitat amb la capital (Girona) ha fet que la demografia del poble creixés per cinc.
La problemàtica del film se centra en una família de masovers que han de deixar les terres perquè els amos les venen a una empresa que omple els antics cultius de plaques solars.
Aquests dies, els productors de fruita de pinyol s’han manifestat a Lleida i a altres llocs reclamant un preu just per a la seva producció; una producció que s’ha vist minvada per les darreres glaçades, quan la flor ja havia fruitat. Algunes produccions de fruita dolça s’han vist reduïdes a menys de la meitat. Aquesta situació provocarà que molts productors contractin molts menys treballadors.
El que fa uns mesos va passar amb els productors de llet, quan les grans empreses lleteres multinacionals els pagaven per sota del preu de cost, ara ho viuen els productors de fruita dolça. Alcarràs, el primer film en català que guanya l’Os d’Or, és tot un signe de la situació rural: explotació per part de l’agroindústria, competència de multinacionals que produeixen a baix cost en altres països fora de la Unió Europea; a més de l’envelliment dels pagesos i de la poca ajuda que reben els productors joves per quedar-se al camp.
La Política Agrària Comuna (PAC) arriba tard i malament en la seves ajudes als petits productors; i això dificulta que es pugui complir amb una agricultura sostenible, de quilòmetre zero i suficient per a tots els qui vivim en aquesta nostra terra.
Ara, amb la guerra a Ucraïna, s’han disparat els preus dels carburants i del gas, els preus dels pinsos per als animals, i com diu un amic expert en migracions, quan Europa estossega, Àfrica ja té una pulmonia. La fam a molts llocs del Tercer Món serà molt greu: si, entre nosaltres hi ha cada vegada més pobres, entre els més pobres del planeta, la pobresa i la fam farà estralls ben aviat.
Moltes migracions són per causa de la guerra, però altres ho són pel greu canvi climàtic que estem provocant nosaltres mateixos amb els gasos hivernacle i la producció de plàstic. La meva experiència de fa més de vint anys de visitar Gàmbia (Àfrica Occidental) em fa adonar que cada vegada es redueix més la temporada de pluges; i, a més, darrerament va acompanyada per esclafits que fan malbé molts habitatges i cultius.
Fa trenta-cinc anys, vaig participar en una Plataforma Agrària que englobava pagesos, ecologistes i consumidors. Fins i tot va ser possible organitzar un Simposi Internacional sobre Agricultura i Medi Rural a Girona el novembre de 1993, en el qual es demanava una política agrària que anteposés els aspectes socials als productius.
Continuo pensant que a les multinacionals agroalimentàries no els interessa que productors, consumidors i ecologistes treballin plegats per una producció més ecològica i de quilòmetre zero.
