Diuen que quan el Barça guanya la borsa puja. No tinc el coneixement necessari per poder corroborar aquesta afirmació, però sí que tinc la sensació que quan l’equip blaugrana assoleix una fita important (cosa que fa temps que no passa) o guanya un derbi, sembla com si es respirés un ambient diferent, un pèl més agradable, com si es veiessin més somriures.
Potser és només una apreciació meva, però de totes maneres és cert que el futbol, malgrat la importància que estan agafant altres esports, continua sent el rei i que la vida de molta gent gira al seu voltant. Les ciutats, sense anar més lluny, sovint són recordades pels seus equips o pels seus estadis i quan un club és notícia, tot el que l’envolta salta a primera plana.
Quan la Unió estava en categories nacionals o lluitant amb els millors a la Copa, es parlava de la ciutat als mitjans i es posava en el mapa més, fins i tot, que l’obra d’en Dalí.
Eren els temps en què semblava que Figueres podia rampinyar a Girona el protagonisme provincial, que creixia i es veia important. Però ara mateix, Girona i Figueres viuen realitats ben diferents, tant pel que fa a les ciutats com esportivament que, com deia abans, sovint van agafats de la mà.
Faríem bé de donar suport a la nostra Unió Esportiva Figueres i fer el possible perquè surti del malson que ha vingut aquesta temporada. La darrera vegada que el club havia perdut la categoria va ser en els despatxos, feia molts anys que no es perdia en el terreny de joc i això és un cop dur. Una junta directiva forta i disposada, si cal, a invertir en el futur del club àdhuc d’un govern municipal implicat, haurien de facilitar que, en les properes temporades, el club es recol·loqués on li correspon, per entitat, per estadi, per ciutat. S’ha de tornar a sortir a les notícies, a veure la plaça de l’Ajuntament plena, l’estadi a petar. I nosaltres, els socis i simpatitzants hem de donar suport a uns colors que, al cap i a la fi, ens representen, ja que els seus èxits són nostres, perquè de retruc, tots hi sortirem guanyant.
En economia, per les visites forasteres, en orgull vilatà, en il·lusió i sobretot, veient les cares de felicitat, potser inconscients, de la gent que ens envolta.
Ho podríem anomenar: «L’efecte Unió».
