Quiosc

Empordà

Jose luis bartolome

Liternatura empordanesa, i tant que sí

"Segons Martí Gironell l’anglicisme 'nature writings' és símptoma que demostra «com en català i en castellà encara estem lluny d’escriure sobre la natura en majúscules»"

Un gènere o subgènere literari no obté certificat de fe de vida en aquest país fins que el terme no és encunyat en anglès. Ara se’n parla molt del life-writing (inserir els records, experiències, i opinions de l’autor dins de l’obra), quan aquest és un recurs que ja prové dels clàssics grecoromans, per no dir de la mateixa Bíblia, amb els matisos que modernament s’hi puguin afegir.

El magnífic escriptor i periodista Martí Gironell (La República, núm. 206) al·ludia fa poc al concepte nature writing (literatura de la natura) d’origen anglosaxó; segons ell, l’anglicisme és símptoma que demostra «com en català i en castellà encara estem lluny d’escriure sobre la natura en majúscules». No puc estar més en desacord. En la literatura catalana, emporitana si més no, tenim bibliografia d’aquesta estofa a semalades; una altra cosa és que títols canònics com La terra d’Émile Zola, per exemple, no hagin fet la via transpirinenca a la inversa, amb l’excepció de Caterina Albert. Continua explanant el nostre autor besaluenc que a Catalunya n’hi va haver (cita Narcís Oller i M. Àngels Anglada) i que ara comença a arrelar amb força amb autors, entre d’altres, com Irene Solà i la seva aclamada Canto jo i la natura balla (Premi de Literatura de la Unió Europea, 2020).

Ho reitero, en tenim i a carretades, una altra cosa és quin jurat / editor / colla de lectors lletraferits atorga els rangs de literatura major o menor. Al meu parer, no incloure el conjunt de l’obra assagística, de dietaris i narrativa (El camp de l’ombra, 1995) de Miquel Pairolí, o un dels best-sellers gironins de les darreres dècades com La drecera de Miquel Martín (2020) dins del registre de literatura geòrgica d’alta volada, és un desencert.

Aquestes dues novel·les tenen un escenari empordanès innominat. L’obra novel·lística i teatral del meu idolatrat Pous i Pagès encaixaria com un dels abanderats d’aquesta tradició. L’Empordà, però, és terreny més adobat per a la poesia. En anteriors col·laboracions en aquest setmanari he parlat dels poetes Ramon Masifern (La vida al camp), de Joaquim Moner (el poeta de l’olivera), de l’espollenca Assumpta Pagès. Vinya, olivera i blat, la trilogia de la dieta i el paisatge agrari i fotogràfic dels empordanesos d’abantes i d’ara: «Collim blat, vi i oli en abundor; les tres collites que ja feien els nostres avis milers d’anys endarrera; les tres coses que, junt amb l’aigua, són la matèria dels nostres sagraments». (Maria dels Àngels Vayreda, Encara no sé com sóc, cap. XXX).

Us convido a llegir La brema de Teodor Baró o el poemari Las vendimias d’Eduardo Marquina; també l’obra lírica sobre les oliveres de Montserrat Vayreda o de la Núria Esponellà. La collidora d’olives de Jaume Quintana i Llauneta és improbable que surti mai a la prova de Selectivitat universitària, els seus vint versos no contenen el lèxic culte ni l’estructura d’ègloga horaciana de Camperola llatina de Josep Carner, però transmet emocions i refinament populars inesborrables. Voleu tastar la poesia de la feina i del fruit del blat? Imprescindible el Poema del pa (1950) del bisbalenc Josep Barceló i Matas; o el poema al·legòric més humil El llevat de Josep Pijoan (Empordà Federal, 6-VI-1912).

La liternatura abraça muntanyes, núvols, la planura, rius, el mar, els aiguamolls, els boscos, la tramuntana, el pas de les estacions… Tenim peces clàssiques i modernes a dojo: el pomell Mediterrànees (dins L’oasis) de Frederic Rahola, les Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, Fages de Climent (Trena de set aigües), la prosa poètica de La meva masia de M.A. Vayreda, M.A. Anglada (podem fer la seva ruta literària de Les closes i altres textos). Un llibre de lectura imperativa per la seva textura i riquesa de vocabulari viu de la nostra pàtria petita és El poema de l’Empordà d’Albert Serrano (1985).

Em quedo curt amb aquest article per incloure tot un abecedari de lletres majúscules (capital o també upper-case, com diuen en anglès els pioners del terme, no del gènere), de la liternatura. Que em disculpin els autors absents (Josep Pla, Carme Guasch, Quima Jaume…) i presents no esmentats com hauria estat de rigor.

Deixo com a penyora els àlbums d’en Joanjo Bosk (En el temple del vent, Camí d’aigua) com a promesa que un altre dia em recordaré més d’aquells, i també de les cançons del músic figuerenc.

Compartir l'article

stats