Quiosc

Empordà

Figueres
ENTREVISTA Lluís Galter Cineasta

«‘Aftersun’ és la pel·lícula més personal, amb què m’he sentit més còmode»

El cineasta figuerenc acaba de guanyar amb ella un premi al Documenta Madrid i té previst presentar-la a altres festivals

El cineasta figuerenc Lluís Galter i Cristina Jutge, de Diòptria, a la presentació a La Cate Marcos Quintero

Lluís Galter (1983) estava, curiosament, en un càmping amb la família quan va rebre la trucada que li confirmava el premi al Documenta. Va ser una mena de casualitat del destí si es té en compte que Aftersun va ser rodada a un càmping de Garriguella, la platja de Sant Pere Pescador i algun escenari de Portbou i Vilassar.

El cineasta Lluís Galter acaba de rebre el premi Fugas a la Innovación y voluntad de cruzar fronteras al Documenta Madrid pel seu tercer llargmetratge Aftersun, projectat fa uns dies a Figueres dins un cicle de Diòptria. El film, rodat al llarg de quatre estius, arriba després de sis anys de fer La substancia (2016) i Caracremada (2010). 

Què li suposa rebre aquest premi i creu que ajudarà al film?

Documenta Madrid és un molt bon festival a escala nacional i que et donin un premi aquí està molt bé per mi, per la pel·lícula, per la productora. El perquè serveix és una cosa més intangible. Si el film fos als cinemes ara serviria perquè la gent hi anés. En no ser-hi, té uns reconeixements de cara al seu futur, el meu o la gent que m’acompanya. No hi ha un retorn molt immediat, però millor tenir-lo que no tenir-lo, això sempre.

Per què no està a cinemes?

Perquè no tenim distribuïdora. És una pel·lícula feta amb molt pocs recursos, sense una infraestructura de producció i distribució molt forta. Sí que tenim una productora que ens acompanya, Estudi Carmel, amb seu a Barcelona però amb figuerencs treballant-hi. Però com ha anat seguint tots els canals tradicionals, l’hem anat fent amb els recursos que teníem i amb un seguit de beques: Agita de Figueres, Kreas a Girona i de l’OSIC, de la Generalitat. Anem per un canal que no és l’habitual en el cinema i aconsegueixes produir la pel·lícula però un cop la tens et falta la infraestructura perquè surti als cinemes. Fem un circuit de cineclubs i l’estem enviant a diferents festivals. Potser el dia de demà busquem distribuïdora i l’estrenem al cinema, però mai seria com Alcarràs o Cinco lobitos. En cap cas pretén ser un film comercial fort o tenir retorn econòmic.

S’ha etiquetat a Aftersun com cinema experimental. Això l’ajuda o li és contraproduent?

No ajuda, també experimental és molt ampli i va relacionat amb una cosa quasi antinarrativa, que a més treballa amb el suport fílmic. Un expert et diria que no ho és, d’experimental. Jo no en tinc ni idea, no sé com qualificar-la i el punt experimental és perquè hem experimentat nosaltres en fer-la, construint-la a partir de petits experiments amb una càmera molt particular i molt poc professional que hem professionalitzat a fer-la servir i trobar la manera que brillés més pel que volíem filmar. Aftersun és entre l’experiment i el joc, i més parla d’un joc d’unes nenes que juguen a investigar una desaparició de fa molt temps. Hi havia una relació de com nosaltres fèiem aquest procés d’anar descobrint la pel·lícula i el que aquesta explica, com les nenes fan una fantasia d’un cas real.

Ha estat un projecte molt lliure.

Sí, als orígens només volia ser un projecte de vídeo experimental. Teníem unes bases del que volíem investigar dins l’àmbit audiovisual i a partir d’aquí fèiem experiments. Gravàvem cinc dies cada estiu i a partir del segon estiu decidim que tenim tant material com per intentar fer una pel·lícula. El següent estiu ja no experimentem tant sinó que anem a omplir els buits de la possible pel·lícula que tenim projectada. Fem una línia de temps i anem muntant el que sembla que ha de passar i deixem forats negres. El procés dura quatre anys.

Un crític ha dit que és un dels films més misteriosos del cinema català recent. Què li dona aquest misteri?

Hi havia una cosa molt especial i és que quan gravàvem amb aquesta càmera no sabíem mai exactament què estàvem gravant. Al principi ho vam fer molt a cegues i anàvem aprenent però mai sabíem com sortirà. La sorpresa sempre era molt positiva, ens feia anar cap a un lloc molt estimulant. Anàvem construint però la càmera proposava, interpretava. D’alguna manera, hi ha un primer misteri i tu hi estàs involucrat.

Les nenes protagonistes són professionals?

No, els adults sí. Hi ha diàlegs o moments molt més espontanis, on elles quasi improvisen, combinats amb coses més dirigides.

Rodar quatre estius, no era un problema que creixessin?

Ens era igual. De fet, hi ha una escena molt maca al final que ja estan parlant de nois, no jugant a cartes ni parlant del misteri. Han crescut.

Recorda certa estètica antiga.

És un digital antic, la càmera té uns vint anys. Hi ha gent que es pensava que era dels 60, però com l’hem fet servir diferent i projectada en gran agafa un altre aire. És una càmera per gravar vídeos domèstics.

Aftersun és el seu tercer film. Percep semblances, evolució?

En passar tant temps entre una i altra, no sé. Aquesta és la més personal, més com soc jo, amb la que m’he sentit més còmode perquè no intentava explicar una cosa que no sé exactament què és.

Compartir l'article

stats