Dinou de març

El dinou de març sempre és una data inquietant. Ens llevem amb aquella sensació caparruda d'haver perdut en algun calaix sense fons els setanta-set dies -setanta-vuit els anys de traspàs- que han passat des de Cap d'Any i ens adonem que només queden 287 jornades perquè s'acabi. La primavera ja és a tocar i les rebeques esperen amatents a l'armari de la roba efímera d'entretemps.

Avui és Sant Josep i demà el dia de Rams. Avui els polítics valencians -els que encara no són a la presó- es vesteixen amb els trajos regionals i demà els polítics catalans -els que no van amb samarreta- sortiran a beneir la palma, acompanyats dels seus fotògrafs de capçalera. La vida somriu a tothom per unes hores, encara que en una frontera perduda dels Balcans l'hivern s'entesti a continuar fent de les seves.

Tal dia com avui d'un any ja tan reculat com el 1882, posaven la primera pedra del temple turístic de la Sagrada Família i l'any 1951 es fundava el Club Patí Vilanova, que uns anys més tard aconseguiria proclamar-se campió d'Europa -com no podia ser d'altra manera- d'hoquei sobre patins. Un 19 de març es va proclamar la Constitució de Cadis -La Pepa- i 117 anys després naixia a Roda de Ter el poeta que ens va fer adonar que tot és possible i que encara està per fer.

Durant la revolució francesa, el 19 del mes «ventós» era anomenat «dia del freixe», perquè la floració o no d'aquest arbre preveia popularment la qualitat de la collita. No sé si les fulles dels freixes ja s'han començat a badar, al meu carrer els til·lers llueixen puntetes verdes a les branques i molt aviat deixaran anar aquell polsim groc, olorós però un pèl sufocant, que ens fa adonar que el món continua girant sempre en la mateixa direcció.