«Escriure poesia és un acte d’humilitat»

Lluís Bosch (Figueres, 1974) creu que els humans som éssers privilegiats, ja que disposem de formes artístiques diverses per autoconèixer-nos o bé conèixer els altres. Fa pocs dies, un recull dels seus poemes, cuinat lentament, Boscos de cendra, va ser guardonat amb el premi Francesc Català atorgat per Òmnium Cultural a la Catalunya Nord, el més important que ha rebut fins al moment. Bosch és conscient, i espera, que aquest premi, que també prendrà forma de llibre, sigui una espurna que encengui un foc que avanci, ara sí, sense aturador.

El poeta, o «un mortal que fa versos», com prefereix qualificar-se, admet que escriu quan el binomi feina i família li ho permeten, un equilibri fràgil però necessari. El món professional, a més, té molt a veure amb la poesia. Bosch és professor de llengua i literatura catalana des de fa quinze anys a l’Institut Narcís Monturiol de Figueres on diu sentir-se molt a gust. Confessa que en aquesta doble vocació, el catedràtic Joan Manuel Soldevilla va ser el mestre que el va «marcar», qui va encendre-li la passió per les lletres i la docència i el va conduir a estudiar Filologia Catalana i Filologia Hispànica a la Universitat de Girona. Dedicar la tesi doctoral a la traducció de poesia de llengua anglesa al català, va apropar-lo, com mai abans, al gènere. Sense ni adonar-se’n va prendre la decisió de fer el pas a l’altra banda, esdevenint creador.

«Em fa molt feliç escriure, em compensa l’atrafegament del dia a dia perquè aquest és un espai on trobo pau, on puc escoltar-me a mi mateix», reflexiona. La tria de la poesia no és casual, però l’ha dut a descartar altres gèneres a l’hora d’escriure, que no a l’hora de llegir: «La poesia és tan intensa perquè es despulla de tota anècdota i artefactes per anar a allò que és essencial».

La poesia, està convençut, dona ales a la llengua. Bosch, a més, sempre escriu en català i ho fa seguint al peu de la lletra la premissa d’Oscar Wilde: «Primer pensa què vols escriure i segon escriu-ho». Això evita que es perdi durant l’exercici: crea croquis sobre el que vol parlar i va confegint els textos, textos que reescriu lentament, prenent-se temps, dialogant contínuament amb els versos com si fos «una mena de mèdium» i fins a quedar-ne satisfet. «És un acte d’humilitat en què la poesia sempre guanya, com ha de ser».

Molts dels poemes, com els que prenen vida a Boscos de cendra, evoquen records, percepcions i, per descomptat, la mateixa natura «sempre inspiradora». L’autor també admet que quan escriu cerca «la veritat, l’autenticitat» i intenta no caure en l’artifici. «Treballo molt amb l’emoció perquè és el que ens uneix als humans, m’interessa molt», diu, tot sent conscient que «la grandesa de l’art i la literatura és posar paraules a allò que tu sents i que un altre també sent». «La literatura t’acompanya, et fa sentir viu, persona, i reflexionar sobre tu mateix i què és important i què no».

Aquesta passió ha dut a Lluís Bosch a conduir –i ja fa cinc anys– el Club de Poesia de la biblioteca de Figueres. En aquest espai hi ha trobat lectors «molt fidels» i compromesos amb un gènere encara massa minoritari i que exigeix «una lectura diferent, més lenta, que et demana una relectura, paciència, concentració». «Qui llegeix poesia ho porta molt endins», assegura. Als futurs lectors o a aquells que encara no han fet el pas, els regala una ruta per fer el camí amb més seguretat: «T’has de sentir còmode amb la poesia, sense voler entendre-ho tot, quedar-te amb les imatges, la bellesa de les paraules ben posades i no tant en el que passa en el com passa».