Nascuda a Figueres l’any 1989, viu la seva professió com una passió des que és ben petita. El seu pare Antonio i la seva germana Noelia, àrbitres tots dos, van ser referents per ella. Després de treballar molt i prendre decisions importants la Yasmina Alcaraz arbitra al màxim nivell espanyol i internacional.
Aquesta ha estat la tercera temporada de la Yasmina a la màxima categoria del bàsquet estatal, el 2019 debutava a l’ACB com a àrbitra després de treballar durant molts anys per aconseguir-ho, la seva carrera no s’atura. Divendres passat feia les maletes a Borrassà per anar-se’n cap a Romania a arbitrar el torneig classificatori de l’Euro Cup de 3x3 de la FIBA i el mes que ve xiularà el Munidal u17 a Màlaga.
No hi ha temps per fer vacances a l’estiu, Yasmina?
Doncs no gaire... Al mes de juny sí que hi ha un petit decalatge, però també soc àrbitra de 3x3 i cada any els torneigs comencen més aviat. Entre finals de juny i principis de juliol també hi ha competicions mundials i europees de seleccions, per tant, no hi ha gaire temps. Al final depèn de la disponibilitat que donis, quan comences a arbitrar de forma internacional ja t’interessa xiular molts partits, per no limitar-te.
Fa uns anys va prendre la decisió de deixar la seva feina com a docent especialitzada en Educació Física per dedicar-se exclusivament a l’arbitratge, avui, des de la distància, pot dir que va prendre una bona decisió?
(riu) No sempre que prens una decisió n’estàs al cent per cent segur… En aquells moments vaig decidir el que creia més convenient perquè pensava que sempre podria tornar a les aules, no tenia cap limitació quant a condició física. En canvi, per arbitrar sí que l’edat pot suposar un impediment físic o de lesions. Va ser una decisió arriscada perquè durant aquella època xiulva a lliga EBA, va sortir bé perquè al cap de dos anys ja havia ascendit a l’ACB, n’estic contenta i ho tornaria a fer, però no va ser fàcil.
És molt mítica la frase «de tot se n’aprèn, tant de les victòries com de les derrotes», els àrbitres ni guanyeu ni perdeu, quin és el vostre procés d’aprenentatge?
Com més aprens és a còpia d’equivocar-te, l’error és el que més ens fa aprendre a nosaltres. És veritat que podem tenir errors constants, però si ho analitzes i ho treballes per esbrinar perquè ha passat i què hauries d’haver fet per evitar-ho, millores segur.
L’esport en general podem dir que t’ensenya moltes coses. Aquest procés d’aprenentatge en l’arbitratge el viu com una forma d’autoconeixement?
Sí i tant, és una forma de saber com ets. Va bé per saber quins recursos tinc i quins no tinc i necessito demanar ajuda per poder millorar. És un procés d’autoconeixement, d’autocontrol, saber gestionar les emocions i entendre com les exterioritzes. Jo als meus inicis era molt expressiva amb la cara, era un dels meus punts febles, he actuat per millorar-ho i crec que ho estic aconseguint. Com a àrbitra has d’intentar que no se’t noti si creus que t’has equivocat, has de ser forta en les teves decisions, has de ser ferma, no et poden veure dubtar. Des que soc a l’ACB vaig demanar ajuda psicològica i psicopedagògica, hem treballat com gestionar la pressió, la comunicació no verbal, la gestió de l’error i el bodylanguage.
És molt important saber gestionar els errors, pot ser que ens hagin ensenyat que equivocar-se no està bé?
Sí, també ho penso. És molt valuós en tots els àmbits. En un partit pots tenir errors inesperats al primer quart i si no saps passar pàgina l’arrossegues tot el partit, això ho has d’evitar, no et pot condicionar 40 minuts. Un cop un company ens va dir que «el millor àrbitre no és el que comet menys errors, sinó el que es recupera més ràpidament d’un error» això és molt fàcil de dir, però quan estàs a la pista amb 10.000 persones al pavelló cridant i recriminant la teva decisió, i tu saps que t’has equivocat, no és gens fàcil.
A més a més, quan el públic protesta no ho fa amb la seva cara més amable, i això no només passa a l’ACB. Hi ha partits de bàsquet formatiu que l’afició no sol ser el millor exemple, com ho veu?
Sí, sí, s’hauria de fer un pensament en aquest aspecte. Hi ha familiars i acompanyants que a vegades fam més aviat vergonya a la grada. Hi ha falta d’educació i falta de respecte, i no està bé, els adults hem de ser models exemplars pels joves. És un tema complicat, però cal dir que hi ha un progrés considerable. Cada vegada hi ha més gent a la pista que és capaç de gestionar aquestes situacions. El nostre esport està molt avançat en aquest aspecte.
