«Els meus avis eren pescadors, com el meu pare i com jo mateix»

Antoni Falcó Fonolleras (Roses, 1957) ha engrescat moltes famílies de Roses perquè col·laboressin en la confecció d’un llibre documental, «Barques de pesca de Roses. Memòria fotogràfica dels primers 100 anys del Pòsit de Pescadors de Roses», en què recull la memòria fotogràfica dels cent anys del Pòsit. Diu qu és pescador per tradició i vocació i estudiós del món de la pesca i de la gent del mar.

Vostè ha estat l’encarregat d’immortalitzar en un llibre imatges de la història del port pesquer. Com va començar tot?

Sempre m’han agradat molt els fanals que porten les barques que van a pescar calamar i col·leccionava postals, i també pintava els fanals. Remenant postals, en vaig trobar una d’antiga de color, molt maca, de diverses barques, posades una al costat de l’altra. Vaig pintar aquesta postal i mentre pintava les barques anava rumiant que passarien a l’oblit, que ningú les recordaria quan la meva generació ja no hi fos. Vaig anar a trobar l’Antoni Abad i li vaig dir que què li semblaria si penjava alguna postal a la sala d’actes, i em va dir que ho fes, que era una bona idea.

I va fer recerca?

Així va ser. Vaig anar casa per casa, preguntant sobre les seves barques. Preguntava a la gent més gran que em diguessin noms de barques i me les anava apuntant. I, d’aquí, ha sortit el llibre.

La seva barca, Gloriamar, té una història interessant.

Quan vaig deixar d’anar a pescar, el 2013, estava molt ben conservada i tenia un cert caliu. Vaig parlar amb l’alcalde de l’època, en Carles Pàramo, i li vaig dir que havia de dur la barca a desballestar, però que la podia cedir a la Confraria. Amb el temps, l’hem convertit en un museu i està sempre amarrada al port.

Què és per a vostè la feina del pescador?

És una feina molt maca, una feina tradicional, que es passa de pares a fills. Els meus avis eren pescadors, com ho va ser el meu pare i ho vaig ser jo. Els pescadors sentim el mar, ens agrada el mar. És un món una mica particular.