Els components de La Ludwig Band no oblidaran fàcilment aquest any: el seu darrer disc, La mateixa sort, els ha fet mereixedors del premi Enderrock a la crítica al millor disc de l’any i, a més, la cançó S’ha mort l’home més vell d’Espolla s’ha endut el Cerverí a la millor cançó en català. Tot un èxit que degusten a poc a poc.
Les lletres que Quim Carandell va començar a escriure d'adolescent han estat la base de les primeres cançons de La Ludwig Band, un grup nascut a Espolla que, tot i els èxits, es manté fidel al poble que l'ha inspirat. L'1 de desembre tanquen la gira «La mateixa sort» a la Sala Apolo de Barcelona.
Quin any porten.
Sí, sí, i no para de millorar. Ara ja s’acaba, però hem treballat molt. Ha estat una passada.
Els dos premis han estat un impuls per volar ben alt?
Tot ajuda. L’estiu passat ens vam fer una mica amb l’ofici i aquests premis ajuden, perquè et veu i t’escolta més gent i se’n parla una mica, cosa que ens convé.
Es parla, potser, perquè el seu és un estil molt personal.
Sí, la marca és important i estem molt orgullosos de com toquem. Intentem fer-ho molt bé i, sobretot, demostrar-ho en els concerts i no deixar-nos res. Això ens ho han reconegut i està bé.
De tocar a la Fira de l’Oli d’Espolla a tancar gira a la Sala Apolo hi ha un tros.
A la Fira hi hem tocat cada any i segurament ho seguirem fent, és una tradició que ve de lluny perquè abans de començar amb la Ludwig teníem altres coses i ja hi tocàvem.
És bo no oblidar d’on neix tot.
Total perquè a Espolla és on ens van donar les primeres oportunitats de tocar: a la piscina del poble a l’estiu i a la Fira de l’Oli a l’hivern. Els concerts que fèiem eren bàsicament aquests. És on va començar tot i això, no se’ns oblida.
Espolla inspira. El primer EP va ser La Ludwig Band, el segon millor grup d’Espolla (2018).
Sempre hem volgut reivindicar-ho i tot i que a molta gent no els acabàvem d’agradar molt i assajàvem en hores intempestives i ens barallàvem amb els veïns, últimament ja tothom està molt content de nosaltres i ara és Espolla que ja comença a reivindicar-nos a nosaltres.
Com va començar tot?
Quan l’Andreu (Galofré) i jo ens trobem a Espolla. Ja veníem de tocar junts molts anys i vam decidir iniciar una nova cosa, perquè estàvem allà, els dos sols i teníem ganes de seguir. Ens vam comprar una targeta de so modesta i vam començar a gravar unes cançons i tocar-les. Pels concerts anàvem avisant a gent i així es va anar gestant la banda.
Amb lletres seves.
Sí, jo no he parat de composar des dels dotze anys, sempre he tingut cançons, sempre proposava. Hi havia èpoques complicades perquè tiraven molt més els grups de versions, més per la festa, però sempre intentava anar-les colant. Així, el 2017 amb l’Andreu decidim fer una cosa cent per cent de cançons pròpies.
Cançons que narren històries.
Ens agrada molt explicar històries i que les cançons tinguin un interès més enllà del musical, que la lletra estigui ben escrita, amb una informació ben explicada i si té una història, millor.
Sota un ritme festiu, S’ha mort l’home més vell d’Espolla, barreja tendresa i crítica.
És clar, és ben feliç i alegre, però el tema és ben seriós: què està passant a Espolla i a tots els pobles de l’Empordà i arreu. En el seu moment va ser premonitòria perquè sí, s’havia mort un senyor molt gran d’Espolla, però el que s’explica de l’escola i les botigues ho vèiem a Rabós. Fins i tot ens en rèiem i no acabàvem de veure que, tard o d’hora, ens passaria a nosaltres. I així ha passat aquest any: tots els negocis que quedaven a Espolla han tancat o estan a punt.
La música permet dir aquestes coses i que arribin millor.
Més directament i d’una manera molt més desenfadada, menys categòrica que un discurs. Fet cançó, el missatge s’entén igual i li treu transcendència o seriositat. Ens hem de fixar en les coses que ens envolten però, per això, no hem de deixar de ser una mica irònics o fer bromes.
El disc La mateixa sort els ha dut bona fortuna sembla.
Ha anat molt bé. És un disc que vam fer perquè del primer, Al límit de la tonalitat, quedaven moltes cançons per gravar, però com ho fèiem nosaltres i teníem temps no volíem córrer. Cert és que no hem arribat a un gran públic i conquerim cada esglaó a poc a poc, però a tothom que li arriba el disfruta i el sap valorar.
Ara presenten nous temes i experimenten amb una sonoritat que recorda Pau Riba.
Vam aconseguir una subvenció i vam decidir invertir-los en anar a buscar estudis on gravar i fer unes cançons allunyades del que acostumàvem a fer o molt a l’extrem. Per no deixar l’any en blanc hem decidit ensenyar-les. Ha estat com un exercici i hem volgut compartir-lo.
L’han gravat fora. I a Espolla?
Durant molt temps ho vam fer tot a Espolla, però després, per feina, vam tornar a Barcelona. Vam traslladar l’estudi que teníem al Cuartelillo a Bellvitge. L’Empordà, però, es troba molt a faltar i quan acabi la gira vull tornar a viure-hi una temporada. Mai hem treballat tan bé com quan ho fèiem a Espolla, per descomptat.
El Cuartelillo era l’antiga caserna de la guàrdia civil?
Sí, fa més de trenta anys que va deixar de ser operativa. Més endavant era on vivia l’Andreu amb la seva família i vam renovar les golfes per fer un petit estudi. Segur que hi tornarem a gravar.
Tots els concerts els gestionen amb Indian Runners.
És una associació nascuda el 2012 com a discogràfica però el 2015 va tancar. De sobte van quedar deu bandes sense un cap ni una estructura i decidiren constituir-se com a associació cultural per ajudar-se i col·laborar. Així neix Indian Runners. És un model que va funcionar. El 2020 entrem nosaltres. Està molt bé perquè no hem firmat cap contracte discogràfic i nosaltres som els únics propietaris del nostre projecte artístic. No tothom té aquesta sort de treballar en un ambient tan relaxat, distès i sense intencions lucratives, d’enriquiment, i això, en general, tranquil·litza molt.
