A L'oreneta, Emma Vilarasau interpreta a Amèlia, una professora de cant que rep a casa un home jove que vol millorar la tècnica vocal per cantar al memorial de la seva mare morta. L'obra es representa divendres (20 hores) al Teatre de Figueres i parla de dos éssers molt ferits que reflexionen sobre acceptar les pèrdues i la fragilitat de l'amor.
Guillem Clua (Barcelona, 1973) va escriure el primer esborrany de L’oreneta en un mes, sentint que les paraules li cremaven dins. D’aquesta força també beuen Emma Vilarasau i Dafnis Balduz a l’hora de construir els seus personatges.
L’oreneta és una obra especial.
Ho està sent a tot arreu on l’hem feta. També a La Villarroel. És una obra que produeix una catarsi amb el públic i amb els actors que jo he vist poques vegades, la veritat.
Una obra molt representada i molt premiada.
Sí, s’ha estrenat a molts llocs abans que aquí per circumstàncies que desconec i Guillem Clua la va escriure el 2016 just després de l’atemptat a Orlando, en un bar LGTBI. Realment aquesta cosa colpidora la va saber transmetre en l’obra. És com un cop de puny, però necessària, que a la gent li fa bé, és una obra una mica guaridora. La gent diu que ha plorat quan la veu, però que surt bé. No és un plor des del cantó fosc de la vida, sinó que és una obra que fa bé, que parla del perdó, de la tolerància, de l’empatia i de l’amor en majúscules. És cert que també parla de la pèrdua, de l’absència, del dolor i del dol, i parla molt de la culpa, però crec que és un espectacle tristament necessari encara. Tant de bo algun dia diguem que a aquest espectacle li ha passat el temps, que està caducat i ja no serveix, que la situació de tolerància amb aquells que no són com nosaltres o tenen una sexualitat diferent sigui absolutament normal i acceptada.
Portar a escena una obra com aquesta, a l’actor li afegeix responsabilitat, no?
Jo interpreto l’Amèlia, una dona que ha perdut un fill. I pensava, si ve alguna mare que hagi viscut aquesta situació, si us plau que no pensi que no he intentat aproximar-me el màxim possible a aquest sentiment, a aquest dolor i emoció. Això és una responsabilitat perquè sempre penses en la persona que vindrà i que, fins i tot, es pot sentir insultada, depenent de com ho fas. T’hi havies de deixar la pell tant sí com no, i havia de ser d’una manera molt honesta. Els actors sempre ho som, d’honestos, però això, a més, ho fèiem a La Villarroel que és un espai on tens el públic molt a la vora i que no admet trampes. És un espai ideal perquè l’emoció, el sentiment pogués ser molt contingut, petit i auster perquè amb una obra tan emocional deixar-ho anar tot és dur, com més ho retinguis, millor.
A Figueres la fan a la italiana. Es perd aquesta proximitat.
És cert, en aquest format tens l’obligació d’engrandir una mica les coses, però hem descobert nous vessants que, després, en llocs petits podem incorporar d’una altra manera. És bonic perquè els espais també et condicionen, com els públics. Ara, de gira, és una aventura nova a cada lloc. Interpretar una obra de teatre és un viatge que no s’acaba mai. És un ésser viu que es va transformant amb tu, amb els públics, amb les vegades que l’has fet i va adquirint nous matisos.
Fa tàndem amb Dafnis Balduz, una mena de tour de force entre dues mirades.
Sí, absolutament, són dos punts de vista molt diferents, també dos tipus d’amor molt diferents. Cadascú reivindica el seu, així com el seu dolor i la seva culpa particular. A vegades passa això amb el dol, que el dolor et permet sentir que aquella persona encara hi és. El dia que deixis de sentir, aquella persona s’ha allunyat una mica més.
L’oreneta és un bon artefacte?
Està molt ben construïda perquè hi ha moltes sorpreses, gairebé fins al final hi ha un gir i un altre. Això, dramàticament és molt agraït i Guillem Clua ho fa meravellosament. El text és una màquina perfecta. És un melodrama i Clua el reivindica, no se n’amaga. Hi ha gent que encara el menysprea, però per explicar certes històries és un gènere meravellós. S’ha de fer ben fet, honestament, i si el fas bé, com ell, no cal injuriar-lo.
Una de les preguntes que planteja és quin sentit té l’odi.
Sí, però sobretot què importa que no entenguis, l’amor passa per damunt d’això i, sobretot, l’empatia i el respecte. Ser empàtics és de les coses més boniques que tenim com a éssers humans: puc sentir a prop allò que tampoc entenc gaire i et respecto fins al final. Això és una cosa que la dreta ho té molt confús i vetat. En el cas de l’avortament, jo, com a dona, em sento molt insultada quan parlen de prohibir. Ningú demana que avortis, si no hi estàs d’acord, però sigues empàtic amb mi que és la meva vida i el meu cos i jo sí que ho necessito. No és tan difícil no imposar el teu punt de vista. El respecte no és qüestionable.
Els ha dirigit Josep M. Mestres.
Per mi ha estat un retrobament preciós. En Josep Maria és una persona que va molt a fons amb el text, és molt curós amb les intencions. Té un ofici extrem i sap gestionar els textos d’una manera molt neta, honesta i sincera. Es queda amb l’imprescindible.
