Enric Pladevall encara somriu quan ho recorda. Fa pocs dies de la festa que ha ofert a espònsors i col·laboradors tècnics i artístics que han fet possible el projecte de la seva vida, el seu llegat artístic al món: l’Olivar. L’ha confegit i fet créixer els darrers vint anys en un racó privilegiat de Ventalló que va descobrir el maig del 2000 «per atzar» i gràcies a la intervenció del seu galerista, Carles Aguilera. «En entrar, vaig veure el Canigó nevat, era primavera i tot el camp estava ple de flors grogues i blanques. Me’n vaig enamorar a primera vista», comenta. Més de dues dècades després, la major part del projecte ha pres vida sota l’aixopluc de la Fundació L’Olivar: un jardí escultòric amb obra pròpia de grans dimensions que dialoga amb la natura i, com a centre, la Cripta, l’obra magna de tot aquest projecte, un «temple d’emocions», un altar des d’on es ret culte a una olivera mil·lenària morta de tres tones.
L’escultor, nascut a Vic el 1951, ha dedicat milers d’hores a fer possible aquest projecte que, amb el pas del temps i el contacte amb la natura, anirà transformant-se. La Cripta ha estat, però, on ha bolcat més esforços, cinc anys de la seva existència per fer-lo realitat. «És el meu testament artístic», assegura. Abans no havia dedicat mai tant temps a una sola obra. Tampoc creu que ho torni a repetir. «Estic molt content perquè aquest és un projecte extraordinari que ni en somnis podia arribar a imaginar que faria», confirma. En aquest sentit, li ha calgut superar entrebancs i seduir a molta gent perquè donessin suport econòmic. També institucions. Tots ells, tots els seus noms, llueixen ara en una placa instal·lada a l’interior de la Cripta que just es va obrir al públic ara fa un mes i mig.
Per arribar fins aquest altar tan especial, on l’olivera resta protegida de la llum del sol, el visitant fa, primer, un passeig tranquil pel jardí escultòric fins a arribar a la Cripta on s’accedeix a través d’un túnel. La Cripta, diu el creador, té molts registres de lectura: «És un homenatge a la natura, un acte litúrgic de veneració, d’amor a la natura, però alhora de denúncia contra el que estem fent els humans contra ella». No és un missatge que sorprengui en Pladevall. Tota la seva producció des dels inicis dels anys 80, amb la sèrie Tità, gira entorn d’aquesta temàtica. Aleshores, però, «hi havia tensions físiques reals, cables tensats amb els troncs, hi havia dramatisme» que es copsava en les obres mentre que ara «des de tot l’Olivar hi ha harmonia, equilibris, amor entre el ferro, que és l’home, i la natura que són els troncs».
«Des de tot l’Olivar hi ha harmonia, equilibris, amor entre el ferro, que és l’home, i la natura que són els troncs»
«A la Cripta l’home deixa de ser el centre de l’univers per passar a ser-ho l’arbre», explica Pladevall tot cercant paral·lelismes amb el xintoisme on els déus són la natura. «Per a mi, els arbres són els meus déus», admet. Per entrar a la Cripta cal estar predisposat perquè es tracta «d’un acte emocional, un projecte d’art total». El visitant baixa unes escales, es troba en una recepció i, tot seguit, s’endinsa per un túnel de vint-i-tres metres fins a visualitzar, davant seu, la imponent olivera penjada. Mentre els ulls s’adapten a la penombra, tots els sentits juguen el seu paper. Hi ha sons de vent, de pluja, d’animals, també del sarcòfag quan es va tancar; es projecten imatges a l’aigua, on, a poc a poc, va apareixent el reflex de l’arbre, col·locat del revés, amb les arrels mirant al cel. «Tot és un trànsit, un moviment per anar a veure la llum». A la sortida de la Cripta, el visitant pot admirar el tancament del sarcòfag on llueix un poema de Lluís Solà.
El procés per gestar la Cripta no ha estat fàcil. Després de triar l’olivera, va caldre tot un procés de càlculs detallats bolcats en una maqueta que s’exhibeix a la galeria de L’Olivar, junt amb obra de l’artista de diferents períodes. També la intervenció d’enginyers, arquitectes. Ara, la Cripta està culminada i desvetlla l’interès de Pladevall «per l’espiritualitat de l’art».
El jardí escultòric, una «gran catedral a cel obert», un oasi artístic enmig de la natura
«La natura és partícip, físicament, dels projectes escultòrics, les escultures són fetes per aquest lloc», afirma convençut Enric Pladevall. L’escultor ha configurat aquest jardí artístic partint del concepte «de gran catedral a cel obert», una evocació de l’Arcàdia, un oasi artístic enmig de la naturalesa. Seguint aquest concepte de monument, Pladevall ha respectat la nau central i als costats ha imaginat tres capelles al cantó dret i quatre a l’esquerra. A cada capella hi ha una peça de grans dimensions i, al sud, tal qual fos l’altar, s’alça la cripta, evidentment, subterrània.
Quan un visita el jardí és rebut pel Tità Amantis, una escultura poderosa, de fusta d’auró i ferro de nou metres d’alçada, acompanyada per tres masses vegetals que «li donen escala, posicionament en l’espai, harmonia» i altres peces radials, com l’Homenatge natural. Malgrat la força de les escultures un se sorprèn la pau, l’harmonia i l’equilibri que desprenen. Res en aquest paratge està col·locat a l’atzar, tot té el seu lloc exacte. Tant el jardí com la Cripta són oberts a visites, des de març a finals de novembre, que cal reservar a cripta.cat.
