Roses, el paradís perdut dels germans Pi i Sunyer

Per a la gran majoria de catalans que patiren l´exili del 1939, aquest va suposar un impacte emocional extraordinàriament colpidor. Els germans August, Carles i Santiago Pi i Sunyer així ho van viure i així es percep en uns manuscrits memorialístics escrits per Carles Pi i Sunyer a la dècada dels anys 50, quan ja vivia a Caracas i prenia consciència del seu exili definitiu. Part d´aquests textos, que evoquen la joventut i adolescència viscudes a Roses, restaven inèdits i s´han recuperat ara, juntament amb un munt de fotografies i epistolari familiars cedits per les netes, al llibre 'Enyorar Roses: això és l´exili', editat per la Fundació Pi i Sunyer, ens que preserva el fons d´en Carles, amb el suport de la Diputació de Girona. El llibre es vincula a l´exposició itinerant 'Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer'.

Quelcom que es desprèn en llegir els escrits de Carles Pi i Sunyer és el fort sentiment d´arrelament que tenien amb la terra rosinca i l´Empordà, així com la manera com els van perseguir sempre aquelles vivències i records. La guerra i l´exili van suposar a tota la família el "despertar del somni de la reforma, la democràcia, el catalanisme, la modernitat, la cultura i l´educació". "En Carles era el més realista dels tres germans, mentre que l´August és qui té més vives les ganes de tornar", reconeix Laia Arañó, co-comissària de la mostra. Però la realitat cruel és la que es va imposar i la portada del llibre n´és testimoni il·lustrant-se amb la desfilada de la victòria el maig del 39 justament davant la vella casa dels Pi i Sunyer, una casa que, el setembre d´aquell mateix any, fou enderrocada perquè amenaçava ruïna (va ser bombardejada) i de la qual es reprodueixen imatges.

"Quan penso en aquells anys de ciutat i d´estudis, recordo com unes grans clarianes de llum els estius passats a Roses", inicia Carles Pi i Sunyer el seu text. D´aquella Roses de la infantesa, on els Pi i Sunyer eren anomenats "culs blancs" pels pantalons de fil que portaven, en rememora racons i jocs, trobades familiars, festes majors, sortides en la barca Tres germans o a la muntanya, fins i tot olors i sensacions que els impregnaren l´ànima de tal manera que mai van oblidar-ho. Emociona llegir fragments com quan qualifica el camí del far com "el millor lloc que conec per veure les més belles postes de sol".

A Roses, els Pi i Sunyer hi anaven a estiuejar. En Carles, però, va viure una època a casa de l´avi. Al llibret es veuen imatges de la gran família que eren. "Roses era un lloc de trobada, de lleure, de platja", apunta Arañó. Tot allò és el que van perdre amb l´exili. També la separació, ja que la família es va anar dispersant per diferents racons del món. En aquest sentit, el llibre recull fragments del munt de cartes i de postals que s´enviaren i que copsen la duresa de cada moment. "Les primeres cartes d´en Carles a Londres són molt dures; també la primera època de l´August a Nova York fins que marxa a Caracas, on li va anar una mica millor, però tots els inicis als països d´acollida van ser durs. Tot i ser gent reconeguda en els seus diferents vessants ho van passar malament", explica Arañó. Ells, però, mai es van sentir vençuts. "Les seves conviccions eren molt fortes", conclou.