Àngels Bassas: 'Cal seguir lluitant per donar visibilitat a la dona'
Guardonada amb el Premi Oriana per la pel·lícula 'Pàtria', reivindica la plenitud de les actrius de més de 40 anys
La figuerenca Àngels Bassas, considerada Millor Actriu al Festival de Cine i Curtmetratges de Sant Andreu de la Barca per `Pàtria', va reivindicar, en recollir el premi Oriana 2017, el paper de les actrius, sobretot a partir dels quaranta, compartint el guardó amb tot l´equip i dedicant-lo a les persones que l´1 d´octubre "van rebre patacades tenint els braços alçats". La pel·lícula també s´ha endut el premi al millor guió original, signat a quatre mans per l´escriptor barceloní Pau Gener i el director de cinema empordanès Joan Frank Charansonnet.
Enhorabona, s´esperava que el seu paper de Germana Dolors fos premiat?
La veritat és que no, perquè Pàtria tenia cinc nominacions i competia amb pel·lícules molt bones com Estiu 1993 i en la categoria d´actriu, amb intèrprets com Núria Prims o Bruna Cusí. El meu personatge té poc paper, així que encara té més mèrit que un secundari s´emporti el premi a Millor Actriu. Pàtria també va aconseguir el Premi al millor guió, escrit per Pau Gener i Joan Frank Charansonnet. La pel·lícula ja havia estat premiada al Festival de Niça i esperem que això sigui la prèvia perquè ens nomenin als Gaudí, m´agradaria molt.
Com és el paper que interpreta?
Pàtria és una pel·lícula molt masculina, i de fet el meu és l´únic personatge femení amb una certa entitat. La meva trama passa al monestir: és una monja ambiciosa, la Germana Dolors, que busca el poder dins el convent on estan i fa coses molt reprovables, intenta per tots els mitjans posar-se al capdavant, i fins i tot enverina la cap del convent. És descoberta, la jutgen, se l´emporten i de fet acaba fatal.
Li ha agradat fer de dolenta?
És divertit situar-te en una època diferent de la teva, vestir-te de monja, fer un personatge tan allunyat, és un privilegi. El jurat em va dir que els havia encantat la meva feina i és fantàstic aconseguir amb poques seqüències que la gent digui wuau! Quan vam estrenar la pel·lícula, fèiem cinefòrums, la gent em feia preguntes i ja vaig tenir la sensació que el meu personatge havia agradat.
El premi el va dedicar a les dones i actrius de més de 40.
Claríssimament vaig aprofitar el premi per fer una petita reivindicació que va ser aplaudidíssima, perquè li vaig dedicar a les dones i actrius de més de 40 anys. Probablement la professió d´actriu és l´única del món en què una senyora professional, que ja té premis, que té una trajectòria llarguíssima, per aquesta qüestió de l´estètica, a partir d´aquesta edat, la seva feina ja no és buscada. Després quan ja ets una abuelita, ja tornes a tenir-ne, perquè no hi ha tantes abuelites bones. Però les dones, a partir dels 40, és quan estem millor, estem en plenitud, bellíssimes, precioses i a sobre tenim la maduresa i el bon pòsit del bon vi. És quan hauríem de tenir feina per mostrar això i ens costa molt trobar papers per nosaltres. Per això en el meu discurs vaig dir: "Senyors guionistes, escriguin papers per nosaltres!". Hem de seguir lluitant perquè la presència femenina sigui visible i sigui equiparable a la masculina, queda feina a fer.
Algun projecte a la vista després de Pàtria?
Preparo el famós monòleg Molly Bloom de l´Ulysses, la famosa novel·la de James Joyce, que acaba amb aquest soliloqui de la dona del protagonista. És com si poguessin sentir els seus pensaments i sentiments, un paper que fa molts anys va fer la Rosa Novell i ara el faré jo, del 28 de febrer al 25 de març, a la sala Muntaner de Barcelona, dirigida per l´Artur Trias. És una cantant d´òpera, així que canto petits fragments, un repte com a personatge que em fa il·lusió. A més és un text molt interessant: una dona que fa més de deu anys que està casada, té un amant, i assistir com a espectador a aquest soliloqui femení, amb molt sentit de l´humor, molt sexual, per això es va fer tan famós.